Montserrat Caballé i l’òpera en texans

Compartir

Adéu a la veu que ho ha sigut tot. Seria inacabable resumir amb un mínim de detall l’ampli catàleg del seu registre i els dels seus èxits. Montserrat Caballé se’n va en un moment en el que el món de l’òpera ha deixat de ser patrimoni exclusiu per al gaudi i l’ostentació de certs cercles socials benestants. Diversos factors hi han contribuït. Avui l’ensenyament de la música s’ha pluralitzat i democratitzat i arriba a l’educació primària, on els alumnes en reben les primeres nocions. Els conservatoris municipals acullen milers de nenes i nens que volen complementar la seva educació amb els coneixements bàsics d’estudi i interpretació. Alguns, una minoria, manifestaran, ja en aquest ensenyament bàsic, unes qualitats que els impel·liran a adquirir coneixements superiors dirigits a consolidar una carrera professional.

Aquesta realitat contrasta amb els obstacles i les vicissituds que fenòmens irrepetibles com Montserrat Caballé o Josep Carreras van haver de superar per adquirir la formació i el desenvolupament de les seves facultats. Sacrificis familiars d’unes modestes economies fins arribar a cercar el mecenatge d’una costosa carrera foren el denominador comú dels grans de casa nostra.

Avui l’atractiu de l’òpera ja no rau únicament en el cartell estel·lar dels seus intèrprets. Experiències com els muntatges de la Fura dels Baus, no exempts de la crítica dels sectors més conservadors, reinterpreten i actualitzen el context històric i l’espai escènic en el que van ser creades en el seu dia. Caballé, Carreras i Pavarotti van entendre que per projectar el gènere calia l’apropament al gran públic. És així com Montserrat Caballé va formar part del duet amb Freddie Mercury per donar veu, color i difusió al gran projecte olímpic Barcelona 92. És així com Carreras, Pavarotti i Plácido Domingo varen constituir una societat coral: els Tres Tenors, que va ser aclamada pel món sencer.

El desenvolupament dels mitjans de comunicació en els seus diferents formats estan contribuint, també, a la difusió de l’òpera. A part dels tradicionals canals temàtics a la ràdio, les plataformes de televisió disposen de canals monogràfics dedicats les 24 hores a la difusió de multitud d’obres. Plataformes de descàrrega per Internet com Spotify i Deezer posen al nostre abast el catàleg universal d’obres. A Youtube podem gaudir de multitud de vídeos amb la interpretació de les grans àries.

Capítol a part mereix en Ramon Gener i la seva Òpera en Texans. Aquest format de programa ha marcat una fita important no només en la divulgació del gènere sinó en la seva contextualització. A partir d’una sòlida formació musical, Ramon Gener analitza en detall passatges de la interpretació destacant la seva bellesa i dificultat d’execució i aprofundint en el moment històric de la seva creació i com aquest va condicionar el compositor. L’òpera, com tota expressió artística i cultural no és un ésser inerme immune al conjunt de les relacions socials. Ans al contrari, és el fidel reflex d’un temps i d’una concepció de l’entorn. Tot això ha contribuït, decididament, al canvi de percepció i concepció de l’òpera. Avui al Gran Teatre del Liceu hi ha menys visó i mes texà.