La bombolla de Twitter [Opinió]

Compartir

Els últims mesos estem assistint a Twitter a certa campanya des de molts perfils que menyspreen la xarxa com a canal de comunicació. Tot seria normal i legítim si no fos perquè està dissenyada i orquestrada pels mateixos que estan obsessionats amb el termòmetre 2.0, excepte quan entren en crisis de credibilitat. Llavors, com una simfonia ben composta, els perfils toquen els seus instruments per donar forma al relat que volen inocular.

Veure gent que ha tingut alts càrrecs polítics desacreditant Twitter, quan fa dos anys diàriament ens passaven els seus tuits/articles per privat buscant la viralització, és una mica hipòcrita – per dir-ho lleument – i diu molt del seu interès personal curtterminista. Ens presenten com a defensa unes xifres que se’ls gira en contra si entrem al detall. Parlen de la famosa xifra del 15% de catalans que usen Twitter com a no representació del gruix social a l’hora de fer generalitzacions; però ho fan, per exemple, des d’un mitjà com La Vanguardia que en paper només el llegeixen el 0,3% dels catalans.  Una mica de modèstia els hi aniria bé als temps que corren.

A títol personal, com a usuari que ha viscut l’evolució de Twitter amb tota la seva complexitat, haig de dir que, gràcies a aquesta eina, ja podem seleccionar els/les periodistes pel que diuen i no per on escriuen, fet que et permet ser més selecte amb la informació i això molesta a la gent amb responsabilitat política que no s’ha adaptat plenament a la xarxa més ràpida que existeix.

Twitter és un baròmetre de sentiment que mesura els tsunamis mediàtics que duren 24h

Era fàcil ser polític dins l’entorn digital abans de l’1 d’octubre, on la campanya mediàtica era més positiva, combativa i optimista. Col·locar peces del Conseller o Consellera en qüestió per via del periodista de torn i que aquest ho demanés als ‘influencers polítics’ per escampar-ho, funcionava perquè era winwin per a tothom i tot casava amb els discursos individuals. Ara bé, el problema sorgeix quan es trenca aquesta fórmula o bé perquè el/la periodista en qüestió no enfoca la peça del polític com a aquest li interessa, o bé perquè qui ho escampava a les xarxes perquè s’ho creia, ara és més crític/a o contrari al discurs polític del moment. En aquest punt, és on aflora la màgia del menyspreu i, com no hi ha domini del relat 2.0 a la xarxa, aquesta xarxa és el dimoni i no reflecteix la realitat que abans, quan tot i tothom remava cap la mateixa direcció, sí que els hi anava bé.

És clar que Twitter no és una fotografia d’allò que pensa una societat; però, indiscutiblement, és un baròmetre de sentiment que mesura els tsunamis mediàtics que duren 24h. Les xaxes socials i les aplicacions de missatgeria són les eines principals per on comparteixen articles els mitjans tradicionals que s’han renovat, els nous mitjans digitals i els creadors d’opinió outsiders. Pesi a qui li pesi, són mons condemnats a entendre’s i retroalimentar-se mútuament. Perquè, al cap i a la fi, els usuaris, com a individus, som els qui tenim l’última responsabilitat per decidir com compartim, a què li donem valor afegit o com construïm el nostre perfil digital amb la seva corresponent empremta.

Ens trobem en una època on les fake news contra tota mena de col·lectius són diaries, la visceralitat predomina la crítica i l’atac personal és el debat principal quan l’argument és inexistent. És cert que, al final una xarxa social és l’aparador de cada polític o comunicador, no la mesa de debat o espai constructiu que molts cops pensem. Un mercat de contingut on tu decideixes què consumir i què no, per això hauríem de comptar fins a 100 tots plegats abans de fer certes coses i seleccionar millor a qui seguim/llegim per evitar maldecaps innecessaris. Dia rere dia, podem llançar “zasques” i míssils varis a tot polític que la caga; però si esperem una resposta constructiva i completa de més de 140 caràcters, millor que cerquem la via física o alternatives que sí que permetin fer-la, no el tatami de l’escarni digital.

Etiquetes: