Transmèdia, la paraula de moda per als mitjans

Imatge d'Ian Munroe a Flickr sota llicència Creative Commons
Compartir

Sèries i programes que comencen a la “caixa tonta” i que continuen, sí o sí, a les xarxes socials amb continguts que únics que permeten seguir la trama.

Transmèdia, aquest és el nou mantra que inunda les cadenes de televisió i productores de mig món. La nova màxima, la nova fita a assolir en molts dels nous productes audiovisuals que veurem a partir d’ara en qualsevol dels canals. Però, què vol dir exactament això?

La narrativa crossmèdia, que la precedeix i a la qual completa, consisteix en estendre una història a diversos suports diferents, fins i tot complementant-la en alguns casos. Per exemple, una sèrie de televisió crossmèdia pot tenir un Twitter en el qual es reflexin diferents fets del mateix que podem veure en els episodis que es passen per televisió.

En qualsevol cas, i en una narrativa crossmèdia, la trama i l’acció es pot seguir només per un dels canals, tot i que l’experiència pugui ser més rica si la seguim per tots els canals que ens proposen.

L’evolució del crossmèdia és el transmèdia, una narrativa que, de la mateixa manera que l’anterior, es desenvolupa en diversos canals (generalment online i, possiblement, offline com la televisió convencional), però que a diferència de la crossmèdia, necessita ser seguida en tots els canals per a què les trames i l’acció tinguin sentit.

Per exemple, una sèrie de televisió en la qual els protagonistes mantenen certa part de l’acció en piulades al Twitter que mai es veuen en pantalla, però que es poden seguir en sengles comptes de Twitter i, fins i tot, els seguidors poden interactuar amb els protagonistes en aquesta xarxa social de microblogging.

També podríem trobar continguts exclusius, per exemple, a YouTube, que no surten en els episodis televisius i que són necessaris per entendre i seguir l’acció que s’hi desenvolupa.

Les narratives transmèdia van destinades sobretot a audiències joves i hiperconnectades, seguidors que, si veuen la televisió convencional, la veuen amb la seva tauleta tàctil o smartphone a la mà mentre interactuen amb continguts relacionats, altres continguts o altres persones (sovint seguidors de la mateixa sèrie) en diverses xarxes socials.

El seu taló d’Aquil·les són, precisament, aquelles audiències no connectades, que no tenen compte en les xarxes socials i, potser, ni tan sols saben com accedir-hi. Cada sèrie s’ha de dirigir a un públic específic i, així, tindrem encara durant uns quants anys, continguts que no siguin transmèdia i, potser, en molts casos, ni tan sols crossmèdia.

Televisió de Catalunya va estrenar ahir “em dic Manel!“, la seva primera experiència transmèdia de la Corporació. No la conformaran episodis convencionals, si no microcontinguts (vídeos breus, piulades, entrades en altres xarxes socials) que consultats en un ordre determinat en cadascuna de les plataformes, conformaran una trama… tan consistent com l’humor surrealista d’artistes com Manel Piñero (l’Homo APM?), Ivan Labanda, o Peyu permetin.

Fotografia de portada d’Ian Munroe a Flickr sota llicència Creative Commons

Guillem Alsina

Guillem Alsina

Periodista freelance especialitzat en noves tecnologies, redactor d'YCOM.cat
Guillem Alsina
Etiquetes: