L’endemà que depèn de nosaltres

Compartir

Som en plena campanya electoral. Hi som d’ençà de l’11 de setembre del 2012. De fet, alguns ja van posar-s’hi un cop llegida la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Així que aquests mesos que s’acosten només seran la traca final -insofrible, probablement- d’un conflicte polític que ja acumula hores de vol. I és ara quan els partits comencen a posar sobre la taula les seves últimes estratègies per convèncer una societat que tinc la sensació que, en general, ja només busca detalls. Detalls que la facin votar amb més convicció una opció o una altra.

I en aquest període que encetem, em sorprèn -ara per ara- la nul·la capacitat dels favorables a la independència per definir mínimament com podria ser aquesta Catalunya del futur. Com seria l’Estat que estem imaginant. I quan parlo d’aquest esbós de país no parlo de qüestions com Europa o la distribució del deute amb l’Estat espanyol, que depenen de negociacions amb tercers i que ara com ara no tenen una resposta clara. Parlo de totes aquelles decisions que dependran de nosaltres, del Parlament que ens haurem donat, de la nostra pròpia capacitat organitzativa com a Estat.

Per què no presentem el model de democràcia -més suís o més espanyol- que voldríem tenir? Per què no expliquem com seria la nostra Constitució, si és que volem tenir-ne? I el nostre model econòmic? Per què no exposem quin sistema educatiu tenim pensat construir? Què se’n sap de la renovació que necessitaria el món judicial? Per què no ens expliquem i ens omplim de més raons encara per fer el gran pas?

Tenim clar que volem un estat independent, sabem quin ha de ser el nostre vot, acumulem greuges per tenir motius suficients per marxar d’un Estat antic i tancat. I això sabem transmetre-ho bé. De vegades, massa. Però, en canvi, ens encallem a l’hora de mirar enllà i dibuixar els moviments que haurem de fer amb una eina tan útil com la independència. No sabem aprofitar l’oportunitat d’explicar el millor de tot aquest projecte: els canvis que podem tirar endavant entre tots.

Sovint es diu que tampoc cal ser tan precisos, que ara no toca. Que el que convé és ser independents i després, en tot cas, ja decidirem quin tipus de país volem. I puc estar d’acord amb la idea general d’aquest posicionament, però hem de tenir en compte que aquest és un argument que només és vàlid pels convençuts, pels que tenim tan clara la nostra posició que sabem del cert que tot el que pugui venir serà millor. Cap indecís et comprarà una simple porta sense saber què hi ha al darrere, o què pot haver-hi al darrere, o quina idea té cada partit sobre el que hi hauria d’haver al darrere. I és precisament aquest col·lectiu el que ens farà guanyar o perdre el referèndum. Ningú més. Per tant, començo a percebre com quelcom urgent i necessari que els diversos partits exposin la seva idea d’estat propi: quina democràcia proposen, quina llei de partits volen, quina educació preveuen, a quin model econòmic aspiren…

I si animo a fer aquest pas és perquè crec que serà l’empenta definitiva per a un indecís. Fins ara hem explicat d’on volem marxar; ara toca començar a explicar on volem anar -com dic, en tots aquells àmbits que depenguin de nosaltres-. Perquè ben explicada, la idea d’un estat nou és irresistible. Ben argumentada de cara al futur, el projecte d’un país que deixi enrere les deficiències cròniques d’un estat com l’espanyol és irrefutable. Hi ha pocs arguments per no aferrar-se a un país que vol començar de nou amb uns objectius concrets i una regeneració generalitzada. Hi ha pocs arguments en contra de voler fer les coses bé. N’hi ha ben pocs.

Per tot això, expliquem-nos. No deixem perdre el nostre millor reclam. El futur és molt més temptador que el passat. I si no el comencem a pensar aviat, si no el fem imaginar aviat als centenars de milers d’indecisos, aquest procés s’encallarà. I amb ell, el país.

L’endemà que depèn de nosaltres
Valoreu aquesta publicació

Etiquetes: