Els internautes, novament criminalitzats

Sala de cinema. Imatge de Leo Hidalgo a Flickr sota llicència Creative Commons
Compartir

L’aprovació de la taxa de l’audiovisual que preveu que les operadores paguin un canon per cada connexió a Internet a Catalunya amaga una realitat perversa.

La industria de l’audiovisual torna a la càrrega amb la criminalització de la massa d’internautes perquè “pirategem” els seus continguts. I ara, el que m’emprenya, és que això ja no passa només als Estats Units amb la RIAA o a Espanya amb la SGAE, passa també al nostre país.

No vull recòrrer al tòpic de que som un país petit, ja que som un país, i això és el que importa de debó, però cal admetre que la nostra dimensió geogràfica i social no permet una producció cinematogràfica gaire extensa, és normal.

També és igual de cert que la nostra llengua i cultura han patit i pateixen la pressió de governs (l’espanyol i el francès) que han prohibit l’ús de la llengua en tots els àmbits durant llargs periodes de temps i, en general, l’han menystingut i han intentat anorrear-la en virtut de la raó d’estat. I, per tant, degut a aquesta situació a la cultura catalana li cal una protecció i ajuda en tots els àmbits, inclós l’audiovisual.

Però la darrera iniciativa en aquest sentit, la famosa “taxa de l’audiovisual” que defensa l’Acadèmia Catalana del Cinema va un pas més enllà del que considero just i ètic per finançar el sector audiovisual.

Tal mesura es basa en cobrar a les operadores de telecomunicacions 25 cèntims d’euro al mes per cada connexió a Internet que els sigui contractada. Tres euros l’any per internauta amb els que la Generalitat espera recaptar més de vint milions d’euros que aniran a parar al cinema en català.

Aquesta mesura parteix d’una base viciada i perillosa, doncs ens considera a tots els internautes com a lladres que roben compulsivament. El cobrar aquesta taxa a les operadores es fa perquè s’identifica cada internauta amb un consumidor de continguts culturals que treu gratuïtament de la Xarxa sense pagar ni cinc, encara que aquests estiguin protegits per drets d’autor o de copyright.

És a dir, que segons aquesta taxa, tant vostè, amic lector, com jo mateix, som considerats culpables pel sol fet de tenir una connexió a Internet a casa, independentment de que realment ens descarreguem o no pel·lícules i aquestes siguin catalanes.

Perquè jo, pel que sé, les pel·lícules que normalment es descarrega la gent des d’Internet tenen títols com ara “Iron Man”, “Thor”, “Harry Potter” o “Transformers”, i no són precisament fetes a Catalunya. Cal dir-ho: el cinema en català interessa, però no tant com les espectaculars superproduccions de Hollywood, ja que el primer va destinat habitualment a un públic més concret, menys global, mentre que les segones són productes de consum que fan passar una bona estona a tots els membres de la familia.

Això representa una inferioritat del cinema català envers la cinematografia d’altres països? En absolut! fem el cinema que s’escau i ens podem permetre per a la situació cultural que vivim i, possiblement, si aquesta fos una altra, el nostre cinema seria una mica més fort i potent, però pel volum del país, tampoc no gaire més.

Catalunya no té mal cinema, té el cinema que li correspon per les seves mides i condicionaments, i és cert que aquest ha de viure en bona part del finançament, públic o privat (mancant aquest darrer, no tenim actualment gaire mecenatge disponible), però el que no es pot fer és basar aquest finançament públic en una mentida i en la violació sistemàtica del principi de pressumpció d’innocència.

Si s’aplica aquesta taxa, jo demanaria que se n’apliquessin algunes més:

  • Als fabricants de ganivets i tisores, per la perillositat dels útils que fabriquen, amb els quals es pot ferir una persona. Preventivament, com amb el consum de continguts audiovisuals en línia.
  • Als fabricants automobilístics, perquè els cotxes circulen per carreteres i autopistes que ha bastit l’estat. No pot ser que es lucrin sense pagar alguna cosa pel mitjà que permet als seus cotxes rodar. Ah! que ja es paga l’impost de circulació? Si, però això ho paguen els posseïdors del cotxe, igual que paguen la connexió a Internet a les operadores. Ah! que ja paguem impostos per via de l’IVA per aquest concepte? Ostres, ara si que estic confós…
  • Als fabricants de televisors perquè, al cap i a la fi, si veig pel·lícules descarregades des d’Internet de forma il·lícita segons aquests senyors, bé les hauré de veure en alguna pantalla, oi? Pensant-ho bé, als fabricants de qualsevol mena de pantalla.
  • A qualsevol persona, senzillament per passar pel carrer. Si surto de casa, ja puc robar alguna cosa, no? A més, estic produïnt un desgast a la via pública…

Però, sens dubte, el cas més important d’impost que es podria derivar de la taxa audiovisual és un impost als mateixos polítics que l’han aprovat en concepte de corrupció. Per què? Doncs perquè poden embutxacar-se diners de la mateixa manera que jo em puc descarregar música o pel·lícules des d’Internet.

I, si algú s’ofèn amb aquesta darrera proposta, que reflexioni si jo no em puc sentir ofès de que m’acusin de violació de propietat intel·lectual i copyright de manera gratuïta i sense cap prova a priori amb la seva taxa.

Quina solució li dono al cinema català? Cap, no és feina meva, i no barregem els problemes: em puc queixar d’una taxa que m’acusa perquè si de pirata, però no ha de recaure en les espatlles dels ciutadans buscar solucions a problemes, si no precisament els pertoca als nostres representants públics que ho facin, però d’una manera justa i equitativa i no pas així.

Imatge que il·lustra aquest article de Leo Hidalgo a Flickr sota llicència Creative Commons

Guillem Alsina
Etiquetes: