No confonem l’assassí amb el fabricant del ganivet

Imatge: Guillem Alsina
Compartir

Crítica a les paraules d’Isona Passola sobre la pirateria que, suposadament, cometem la gran majoria dels internautes.

A casa meva tenim una coberteria d’acer inoxidable, Inox que en diu ma mare, la paraula que ve gravada tant en ganivets, com en culleres com en forquilles i que és l’abreviatura de l’aliatge. Què en pensaríeu si us digués que el fabricant d’aquesta coberteria ha hagut de pagar un petit impost perquè, segons el govern, amb els ganivets es cometen crims (atracaments, assassinats, amenaces,…)? Us estranyaria oi?

Aquest “impost sobre els ganivets” seria del tot il·lògic. Per començar, titllaria de potencials assassins i criminals a tothom qui es comprés un joc de coberts, dels quals n’hi acostuma a haver un pel cap baix per cada unitat familiar, si no més. I després perquè deixaria els fabricants d’aquests útils estris a l’alçada dels fabricants de mines antipersona, per posar un exemple.

La mateixa sensació vaig tenir ahir escoltant al Telenotícies Vespre de TV3 (veure vídeo) les declaracions de na Isona Passola, Presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, sobre el nou impost que la Generalitat ha aprovat per a què les operadores de telecomunicacions paguin per cada connexió a Internet.

Seran 0,25 euros per connexió, i els diners recaptats aniran destinats a finançar el sector de l’audiovisual català. El preu, a més, no podrà repercutir en els usuaris, segons dicta la mateixa llei, per tal que els diners surtin directament dels beneficis de les operadores.

La lògica de l’impost és la següent: la gent vol piratejar, per tant contracten una connexió a Internet a una de les operadores que actua al nostre país i, quan la tenen, es dediquen a descarregar compulsivament qualsevol film que els pugui interessar, incloent la producció catalana. Les operadores, coneixedores d’aquesta situació, es freguen les mans pensant que, mercès a la pirateria, els seus beneficis augmentaran considerablement.

Aquesta lògica queda reflexada perfectament en les paraules de Passola ahir davant dels micros de TV3: “a través de les operadores telefòniques es vehicula moltíssima pirateria. Les operadores necessiten continguts i els continguts els fem la gent de cinema”.

És, des de qualsevol punt de vista, una lògica que falla per la seva pròpia base.

Per començar, no tothom que es connecta a Internet pirateja continguts, siguin aquests pel·lícules o música. I després, que per la tipologia dels continguts que habitualment es fan en català i pel volum i, per tant, les possibilitats de còpia d’aquests, són menys afectats que els continguts de les grans productores nord-americanes, que al meu parer són les que estan patint més la pirateria. I, fins i tot, hi ha analistes que dubten si el fenomen de la pirateria perjudica o ajuda en certa mesura al cinema.

La solució fàcil adoptada pel govern és la de carregar l’impost en les grans empreses, les operadores, a les quals gran part de la ciutadania veu com a “les dolentes”. No en va, és el sector que més queixes dels usuaris té a nivell de consum, ja sigui per la qualitat del servei, clàusules abusives en els contractes, o deficiències a l’hora de realitzar la portabilitat dels números.

Si la gent veu que l’impost es “clava” als “dolents”, potser la imatge serà més bona, però l’impost continua essent injust des de la base mateixa de la seva concepció.

Es cobra 0,25 euros per connexió, indistintament si a través d’aquesta s’hi vehicula pirateria o no. Els delictes i les faltes (excelent film de Woody Allen, per cert) els cometen les persones, no les coses i, per tant, és als infractors als qui s’ha de perseguir. L’únic cas d’estament que és capaç de castigar coses que conec és el de l’exèrcit espanyol, i d’això ja en fa, almenys, vint anys, o sigui que les coses poden haver canviat…

És difícil, si, identificar el veritable culpable d’un cas de pirateria de continguts a través d’Internet i de reunir proves contra ell. Viure en democràcia és difícil per a segons què, però qualsevol democr`cia reconeix el principi d’innocència, segons el qual tothom és innocent mentre no es demostri el contrari.

En qualsevol democràcia hi ha, doncs, més culpables caminant en llibertat que no pas innocents tancats a les presons, al contrari del que acostuma a passar en una dictadura, però ben segur que a la immensa majoria de nosaltres, si ens pregunten, preferirem viure en una democràcia.

Doncs bé, senyora Passola, em sap greu dir-li però considero que vostè ha violat la meva presumpció d’innocència dient-me pirata a la cara.

Em pot argumentar que jo no pagaré aquest impost, que serà l’operadora qui el pagui, però el concepte d’aquest cobrament continua essent malèvol per naturalesa i contrari a qualsevol lògica, car l’operadora que em proporciona el servei a casa meva pagarà perquè jo puc ser un pirata! No pas que ho sigui i que la policia, el govern o la mateixa operadora en tinguin proves, no, és que com tinc una línia d’accés a Internet, jo puc piratejar i, per tant, la conclusió és que piratejo, i per això ha de pagar algú…

Ara fa molt de temps que no em descarrego res d’Internet, i crec que les darreres dues descàrregues van correspondre a una distribució de GNU/Linux (programari lliure, sense cap royaltie que s’hagi de pagar a ningú), i una còpia legal de DVD d’instal·lació de Windows 7 per a l’ordinador d’un client al que se li havia de reinstal·lar el sistema operatiu. Aquesta darrera, per cert, la proporciona Microsoft legalment, ja que per fer-la servir has de tenir un número d’activació adquirit legalment.

A casa la connexió també la fa servir mon pare. Ell publica en un blog que té, consulta el correu i fa anar el Facebook. Que jo sàpiga, fins aquí arriba el que fa a Internet. Ah! i també la comparteixo amb el meu veí del pis de dalt que juga en línia amb la videoconsola, amb jocs comprats legalment (penso que en té poquets perquè són cars i, a més, li agraden només uns quants).

Consumeixo música a través de Spotify, inclosa la catalana, en la modalitat gratuïta finançada amb publicitat, i si, m’haig d’empassar un anunci cada poques cançons. I de pel·lícules en veig, però a través del client Yomvi del Digital Plus, del qual ja en pago una quota mensual i, d’aquesta, que jo sàpiga la mateixa empresa que em proporciona el servei ja en paga una part a l’SGAE o a l’entitat que correspongui.

Fóra tan amable de dir-me en concepte de què li estan cobrant 0,25 euros a la meva operadora, si us plau?

I, com jo, hi ha una bona quantitat de línies d’Internet sobre les quals no s’hi comet cap delicte ni es descarreguen continguts il·legalment, començant per les que trobem a les empreses, especialment a les més grans.

Anant a domicilis de clients per fer reparacions d’ordinadors, postes a punt i altres serveis, m’he trobat també que aquesta “moltíssima pirateria” que vostè esmenta es redueix notablement; en primer lloc perquè persones grans ja no s’entretenen a descarregar ni pel·lícules ni música, altra cosa tenen a fer com ara sortir a passejar o altres activitats amb la familia i els amics. Sembla mentida, però m’estic trobant que la gent jubilada és, en moltes ocasions, hiperactiva, i quan es troba davant de l’ordinador és per escriure, llegir, o aprendre, però difícilment per buscar pel·lícules gratuïtes a través d’Internet.

No diré que mai no m’hagi trobat un eMule o programa semblant en algun ordinador, si que ha passat i més d’un cop -i, per cert, és de les primeres coses que recomano eliminar, perquè aquest tipus de programri és un niu de virus i malware-, però el percentatge és bastant inferior al 50%.

Em pot dir, doncs, si us plau, on és aquesta moltíssima pirateria? haver-n’hi, n’hi ha, i fins i tot estic disposat a discutir el percentatge del total d’internautes que es descarreguen continguts d’Internet, però no em digui que som el 100%, i menys encara el 100% de les línies d’Internet!

Tampoc estic en contra del finançament de l’audiovisual català, compte, estic en contra d’aquest impost perquè el considero equivocat des de la base, que titlla a tots els internautes de delinqüents, i que predisposa les operadores de manera negativa a fer inversions de futur en infraestructura tecnològica al nostre país, el qual es vol posicionar, precisament, com un pol de la societat del coneixement a Europa.

Crec que l’art, la literatura, el cinema, i l’escriptura, s’han de finançar en part amb diners públics, però no així, no amb impostos específics. Si no, podríem gravar moltes més coses amb impostos estrambòtics, com ja vaig indicar fa temps.

Entrendrà doncs, senyora Passola, el rebuig que em va provocar ahir escoltar les seves acusadores paraules que em fan sentir criminal, encara que decent (un film amb el sempre solvent Kevin Spacey que li recomano veure si no ho ha fet ja), més que res perquè jo no he fet res del que vostè diu i, com jo, moltíssims internautes més.

Com a colofó, la seva abraçada amb el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, em van donar una sensació “d’agafa els diners i corre” (una altra d’en Woody Allen), d’haver aconseguit una injecció de diners que per a mi són poc clars, per a un sector que té les limitacions que té.

Perquè, no ens enganyem: en un país de set milions d’habitants, no podem tenir una producció del calibre de Hollywood. Ara, en cartellera, hi ha la pel·lícula “Dos a la carta”, una comèdia catalana que, a la mateixa TV3, presentaven com a un film que busca ser comercial sense complexos.

El cinema català ha estat comercial a vegades, però pel que veig com a espectador, és que la majoria de la producció està encarada a documentals i reportatges que tenen més sortida en canals de televisió. Res a objectar, ans al contrari; sempre he tingut el concepte que, en aquesta matèria, Catalunya passa la mà per la cara a molts altres països en quant a volum de producció i la seva qualitat.

Ja que parlem d’impostos, senyora Passola, em pregunto perquè, juntament amb aquest, no demana un que repercuteixi en favor dels blogaires, la gent que escrivim en blogs i que estem aportant també aquest contingut que vostè diu que tant necessiten les operadores (perquè, del servei com ara el correu electrònic, no en parlem, oi? o del contingut que generem els mateixos internautes sense mediació de cap professional del cinema). Què li semblaria si, d’aquests 0,25 euros, 0,05 fossin a parar a la meva butxaca juntament amb la d’altres blogaires?

Possiblement em diria que vostè no consumeix continguts de blogs, i que no llegeix ni aquest (i que tampoc llegirà aquestes ratlles, per exemple), però vostè té connexió a Internet, per tant pot llegir-lo, i això s’ha de gravar amb un impost.

Si ho troba ridícul, no es preocupi, jo també. I, com això, l’impost revolucionari que s’han inventat. I li ho dic així, amb correcció però amb contundència, al mateix temps que la insto a repensar la seva actitud, el seu suport a aquesta iniciativa, i a demanar perdó a la comunitat internauta per les seves desafortunades paraules ahir a televisió.

Guillem Alsina
Etiquetes: