Així ens veuen: un país de pirates

Compartir

Un article a TorrentFreak desgrana tots els típics tòpics sobre la pirateria a l’Estat Espanyol, en el que gairebé podríem considerar una perllongació en el món digital de la cèlebre “llegenda negra” espanyola procedent del segle XVI. I no us enganyeu: Catalunya està inclosa en el pack.

Històricament, Espanya ha hagut de carregar amb una llegenda negra en contra seva, originada probablement a l’Anglaterra del segle XVI per rebaixar al que era, llavors, l’imperi que rivalitzava amb els anglosaxons pel control del món. I no us enganyeu: quan es parla del terme “llegenda negra” espanyola, s’hi inclouen els Països Catalans.

De fet, un antecedent directe d’aquesta, és la ràbia que a Itàlia se’ls tenia als catalans durant la nostra gran època d’expansió a a Mediterrània. Recordeu que tot el sud del país transalpí pertanyia a la Corona Catalanoaragonesa, i que fins i tot dos papes van parlar amb accent valencià.

Com qualsevol burla caricaturesca, aquesta llegenda negra interessada es va basar en l’exageració dels trets socials i culturals negatius, que no per haver-los tots els pobles, societats i cultures, no és més fàcil veure’ls en l’ull aliè que en el propi, parafrasejant la famosa cita bíblica.

Al segle XXI, la llegenda negra espanyola sembla continuar en l’imaginari col·lectiu de molts països europeus i americans, tot i que factors que li van donar ales al XVI com la inquisició, han estat substituïts per altres més moderns; en el cas concret que ens ocupa, la pirateria de continguts.

M’ha vingut a la memòria la tan famosa “llegenda negra” després de llegir un article a TorretFreak (una publicació en línia dedicada a l’actualitat del protocol BitTorrent i l’intercanvi d’arxius) en el qual, precisament, s’explica el desembarcament de Netflix a l’Estat Espanyol, i es referencia una entrevista que el rotatiu espanyol El Mundo va realitzar a Reed Hastings, CEO de la companyia nord-americana.

L’article està signat per Andy “Enigmax” Maxwell, un dels columnistes habituals del lloc des del 2007, i han estat les seves afirmacions i no les declaracions de Hastings a El Mundo (tot i que sí es va referir a la pirateria, i d’aquí l’article de TorrentFreak) les que m’han dut a pensar en la famosa llegenda negra. Andy (que així signa els seus articles) tampoc escriu el que escriu com una opinió pròpia, si no com el reflex del que afirma la indústria dels continguts, i els analistes de mercat.

Un bon exemple de com ens veuen

Per començar, Andy es fa ressò de la definició que molts fan d’Espanya com un país de lladres (pel que fa als continguts audiovisuals): “durant anys, la indústria de l’entreteniment a nivell mundial ha lamentat l’estat del mercat espanyol. La pirateria en línia desenfrenada portava al fet que el país fos descrit regularment com un refugi de la pirateria, i la seva generació d’Internet, un grup de lladres comuns“.

I no es priva de reblar el clau: “els espanyols coneixedors de la tecnologia tenen un llarg historial d’ús de tots els sistemes d’intercanvi d’arxius concebibles per descarregar contingut, en alguns casos, una dècada abans que les companyies oficials apareguessin al país“.

El 2011 es va rumorejar força sobre un hipotètic imminent desembarcament de Netflix a Espanya, que al final no es va complir i que va venir seguit d’un ultimàtum del govern federal nord-americà a les autoritats espanyoles, segons cita Andy: “només uns mesos més tard, el govern dels Estats Units va informar al seu homòleg espanyol que Espanya acabaria en una llista negra de comerç si no carregava contra la pirateria. En els anys que van seguir, el país va fer el que va poder per complir, i a principis d’aquest mateix any va ordenar el bloqueig de The Pirate Bay“.

Això hauria donat un respir, almenys a nivell oficial, a l’Estat Espanyol. Malgrat tot, la fama de “pirates” dels espanyols no ha davallat, i això semblava ser la principal explicació de perquè Netflix no venia. Semblava.

Queda lloc per a l’esperança

Malgrat tot, i segons afirmava a El Mundo, Reed Hastings no temia a la pirateria: “a Holanda vam patir una situació semblant. Aquell també era un país amb una alta taxa de pirateria. I el mateix va passar al Canadà. En ambdós països, som un servei d’èxit“, explicant, a més, que les descàrregues no són el problema, sinó una conseqüència d’una problemàtica més profunda i que emana de la mateixa indústria audiovisual: “part del problema a Espanya (sobretot al front del vídeo) ha estat la manca d’alternatives legals decents“.

És una cosa que també s’ha explicat des de moltes tribunes aquí, però que no s’ha sabut o pogut explicar als mitjans estrangers.

Andy fins i tot va més enllà de Hastings, apuntant que “després d’anys de dedicar-se a la pirateria, els internautes espanyols estan més preparats per al seu servei [en referència a Netflix]”, una opinió amb la qual coincideix Hastings, el qual apunta que la cultura de la pirateria ha comportat una cultura tecnològica la qual, al seu torn, ha conduït el públic estatal a saber exactament el que li demana a un servei de streaming online.

I el que li demana és que sigui senzill, ràpid, que ofereixi bona qualitat en un ampli assortiment de continguts i a un preu assequible, quelcom que es rumoreja podrà fer Netflix a raó d’uns 8 euros mensuals.

Així doncs, un país de pirates, sí, però amb raó: la manca d’una alternativa d’acord amb els nous temps. Però tot i això, la idea principal, la que ser espanyol (i això, ens agradi o no, a fóra inclou el ser català) i amb connexió a internet, equival a ser pirata, ja ha germinat en la ment de qualsevol que llegeixi o escolti aquest tipus de discursos. La “llegenda negra” continua, ara en digital.

Així ens veuen: un país de pirates
Valoreu aquesta publicació

Guillem Alsina
Periodista freelance especialitzat en noves tecnologies, redactor d'YCOM.cat
Etiquetes: