La moda d’abandonar Twitter

Imatge d'Andreas Eldh a Flickr sota llicència Creative Commons
Compartir

Allà fora també es censura el que diuen els altres, només que a Twitter es fa més sovint emparats per l’anonimat. De debó cal donar-hi tanta importància?

En Toni Soler, historiador, humorista (he dubtat de quina de les dues posar primer), actor, productor, director, i conegut des de fa anys pel programa televisiu satíric Polònia, ha decidit abandonar Twitter. Ho ha fet empès per les crítiques a un dels seus darrers escrits, però no m’estendré més en aquest tema ja que no és l’objectiu d’aquest article.

No és el primer i probablement no serà el darrer que ho fa. Abans ja havien desaparegut voluntàriament i per “motu proprio” altres personatges públics i famosos, tant nacionals com d’altres països. Què ho fa? És una moda? Una forma de cridar l’atenció? O bé un convenciment real de la poca transcendència de la xarxa o bé de la seva completa inutilitat?

La persecució de les idees no és quelcom en absolut nou. Des de l’inici dels temps, i per motius religiosos, polítics, personals, comercials, per simple plaer o per dèries personals, els ésser humans hem tendit en molts casos a argumentar en contra dels altres, discutir-nos-hi i fins i tot degradar-los, quan no a prohibir-los directament que s’expressessin (i com a patidors d’això, a Catalunya en tenim molta experiència…).

Desencantats del Twitter perquè altres us insulten? Benvinguts al món real! Sigueu conscients que, els mateixos que us falten al respecte amb paraules grolleres emparant-se en l’anonimat que els dóna la Xarxa, no gosarien ni dirigir-vos la paraula si se us creuessin pel carrer, una altra conducta també molt humana…

Heu dit quelcom desafortunat i us en penediu? Disculpar-se, donar la cara i assumir el pes del que s’ha dit no ha de ser necessàriament un acte de valentia. Tots ens equivoquem, i la gran majoria tenim dret a segones oportunitats. No us disculpen? Bé, de debó que això us treu la son?

Potser és que jo he tingut la gran sort de no patir gaires atacs en aquesta i les altres xarxes socials on hi tinc presència, ni tinc realment motiu per haver-ne rebut; no sóc cap estrella mediàtica, ni tinc gran quantitat de seguidors, ni hi ha gaire gent a qui influeixi amb les meves opinions.

Diferent és en el cas dels influenciadors i generadors d’opinió amb milers de seguidors, els quals reben a cada minut que passa un torrent d’interaccions per part de seguidors… i de detractors.

Tinc entès que en alguns casos aquest excés d’intents de comunicació que demanen resposta han estat el motiu de l’abandonament, cansats els protagonistes d’”haver” de respondre als qui intentaven posar-s’hi en contacte via Twitter.

I, de fet, perquè hi han de respondre? Si, ja ho sé, Twitter és la xarxa social de la interacció per excel·lència, aquella en que qualsevol mortal amb un compte es pot posar en contacte (almenys teòricament) amb, per exemple, el president dels Estats Units. Us imagineu la quantitat de gent que ho intenta no ja diàriament, si no a cada minut?

Puc entendre que els més seguits no es molestin a respondre, ni tan sols a contractar personal que ho faci, o que almenys se’n reservin el dret responent només a qui els interessi. En aquest sentit, els qui ataquen sense pietat poden ser ignorats. La mateixa Twitter posa una eina que permet fer-ho, i no trobo que això hagi de ser mal vist per la resta dels internautes.

Si respondre no és obligatori -i és comprensible que no ho hagi de ser- i podem ignorar qui ens falta -i, de fet, aquesta és la millor defensa contra qui ens agredeix verbalment-, quin motiu hi ha per abandonar Twitter?

A mi no se me n’acudeix cap si a hom li agrada la xarxa social o li és útil per difondre els missatges que vulgui. Altra cosa és que se’n cansi i, senzillament, deixi d’actualitzar el seu compte amb noves piulades.

Cert és que tant en Toni Soler com qualsevol altre tenen tot el dret d’abandonar Twitter, però em pregunto si aquesta maniobra no serà, en la majoria dels casos, un acte de propaganda. L’orgull ferit per les crítiques trobo que té una solució massa fàcil, i ja sabem que algú que parla per a milions és tan fàcil com que obri la boca (o, en aquest cas, que escrigui una reflexió) per a què li caiguin pals des de totes bandes.

Penseu que també n’hi ha que estan d’acord amb vosaltres, i en deixar Twitter els falleu.

Imatge que il·lustra aquest article d’Andreas Eldh a Flickr sota llicència Creative Commons

Guillem Alsina
Etiquetes: