Opinió: decadència

Imatge de Sophie Asia a Flickr sota llicència Creative Commons
Compartir

Les normatives sobre propietat intel·lectual arriben a un punt en què esdevenen, senzillament, ridícules.

Tot just ahir, i parlant d’una llei local que des de l’ajuntament volen implantar a la meva ciutat, vaig recordar una màxima de Confuci: “cuantes més lleis regulen una societat, més decadent és aquesta“.

Ara mateix no us sé dir si les paraules són les mateixes, però si us puc assegurar que l’esperit és exactament el mateix, i té molta lògica: si, per exemple, tots els conductors fossin respectuosos amb els altres i entenessin que, a més velocitat, més perill, serien tots els qui conduissin un vehicle els qui moderarien la velocitat a la que van i estarien ben atents a la carretera. Per tant, no es necessitarien lleis que limitessin la velocitat ni altres lleis per punir aquells qui es salten els límits.

Si la societat fos tal i com he descrit, és a dir, un conjunt de persones que entenen que la seva llibertat s’acaba on comença la del veí i, per tant, tenen cura de no posar el peu a l’accelerador més del compte, entre altres mesures adoptades de bon grat, per mutu propi i per tal de fer la convivència més agradable, crec que tots estarem d’acord en qualificar-la com una societat molt civilitzada i avançada.

Bé, doncs aquest és l’esperit de la màxima confuciana; si no hi ha lleis que castiguin el robatori o la corrupció, és perquè d’això no n’hi ha i, per tant, no cal perseguir-ho i erradicar-ho, i això denota una societat neta i, per tant, més avançada.

La proposta de reforma de la llei de propietat intel·lectual a nivell europeu de la qual en parlo avui mateix és un exemple d’allò diametralment oposat, una societat en la qual cada dia hem de patir més reglamentacions. Ergo, i seguint la lògica confuciana, és una societat més decadent.

A moltes persones, a dia d’avui, els pot entrar la por en llegir sobre la possible futura manca de llibertat de panorama; què passa si faig una fotografia d’una platja, per exemple, i distretament hi incloc una estàtua que es veu en un racó, la publico a Internet sense adonar-me’n d’aquesta escultura (moltes obres d’art modern es poden confondre fàcilment amb restes de ciment d’una obra mal apilonades…) i després em cau un pal de l’autor, que em demana alguns milers d’euros de compensació?

Trobo que els casos de drets d’autor tot sovint cauen de quatre potes en el terreny d’allò més ridícul. Encara recordo una visita a l’Acadèmia de Venècia, a la qual hi ha exposades obres que no passen dels anys 1700-1800 i poc. Doncs bé, a un dels amics amb qui vaig fer aquesta visita li van cridar l’atenció per tal que deixés de fotografiar les obres perquè “estan subjectes a drets d’imatge“.

L’autor n’estaria content, sempre suposant-li una longevitat de més de dos segles, per tal de poder cobrar el cèntim d’euro escàs que potser -i amb sort- podria cobrar de la venda d’una postal. No cal ni dir que amb l’ajut de la resta dels companys que participàvem a l’excursió, aquest amic va poder seguir fent fotografies a les obres, això si, d’amagatotis.

Si, confesso, sóc un criminal o, més aviat, he estat còmplice d’un crim, he ajudat a violar els drets de propietat intel·lectual d’una obra l’autor de la qual ja fa uns 200 anys que cria malves. I a sobre no hi he guanyat ni un euro! seré capsigrany!

Si a hom li compren una obra d’art per exposar-la al carrer, estarà sotmesa a la mirada indiscreta de qualsevol persona que li vulgui donar un cop d’ull, i gratuïtament (si, segurament el proper pas és fer-nos pagar per mirar, i el darrer, també per respirar), d’això cal que en siguin conscients, i també que apareixerà a mil fotografies d’un miler de turistes, que probablement les penjaran a Internet per ensenyar, orgullosos, on han estat.

I si, aquests ho faran a través dels serveis que proporcionen Google (Panoramio) o Yahoo! (Flickr) entre d’altres empreses, que es lucraran insertant publicitat a les seves pàgines, ja que bé han de viure i guanyar diners d’alguna cosa, oi?

Jo mateix estic ben segur d’aparèixer en unes quantes fotografies de turistes francesos o anglesos (quan em desplaço pels punts d’atracció turístics de Girona) i japonesos (quan em moc per Barcelona) entre d’altres nacionalitats. I segur que alguna d’aquestes està penjada a Internet. I no, no se m’ha passat mai pel cap buscar-les i demanar als seus autors drets de propietat intel·lectual. Bé, no fins que he hagut de pensar en arguments per justificar-me en aquest article.

Sóc ben conscient que jo passava per allà en aquell moment, era a la via pública i, senzillament, hi ha hagut una conjunció de factors que m’han dut a aparèixer en aquella foto.

De la mateixa manera pot passar amb una obra d’art o monument exposat al carrer. És allà, i vulgui captar-lo directament o bé simplement hi surti perquè m’interessava tot l’entorn i els seus elements, quedarà plasmat en una fotografia. Tant molesta que després la pengi a Internet, il·lustri un article d’una enciclopèdia lliure o bé formi part d’un llibre?

Sincerament, si el responsable d’algun objecte que està situat al carrer es molesta per això, que s’ho faci mirar, té la pell molt fina. O això, o que el retiri i el desi en algun lloc on ningú el pugui veure i, per tant, fotografiar. Tots ens estalviarem molts problemes.

I, de passada, també moltes lleis. I construirem una societat més civilitzada, tal i com deixava a entendre Confuci.

Imatge de portada de Sophie Asia a Flickr sota llicència Creative Commons

Opinió: decadència
Valoreu aquesta publicació

Guillem Alsina
Periodista freelance especialitzat en noves tecnologies, redactor d'YCOM.cat
Etiquetes: