Roaming: la visió de l’altra banda

Bandera de la Unió Europea. Imatge de Yanni Koutsomitis a Flickr sota llicència Creative Commons
Compartir

La idea feliç per a la majoria dels ciutadans europeus de que el roaming a la Unió finirà a mitjans 2017 contrasta amb el desgrat amb què la noticia ha estat rebuda per les operadores.

A tots nosaltres ens plau l’anunci de què el roaming (això és, el sobrepreu que es paga per fer i rebre trucades i connectar-nos a Internet quan ens trobem a un altre país) desapareixerà dins de la Unió Europea el juny del 2017. Però les operadores de telefonia i part de la industria que es mou al seu voltant no estan gens satisfetes amb la decisió, doncs amb això deixaran de fer calaix. Per a elles no es tracta només dels ingressos. Vegem els seus arguments.

Algunes operadores es queixen de que sense roaming, molts usuaris (especialment aquells que viuen en zones properes a fronteres amb altres països de la mateixa Unió) preferiran contractar les seves línies de telèfon mòbil a operadores de països en els quals es paguen uns preus inferiors, però fent-los servir en el seu país d’origen.

Posem el cas d’un ciutadà alemany, que pot viatjar a Lituània i adquirir-hi una SIM amb un número de telèfon de contracte, el preu del qual serà força més econòmic que a Alemanya, i fer-lo servir en el seu país ja que continuarà pagant el preu de Lituània, estalviant-se així uns quants diners.

Les principals operadores pateixen per aquesta previsible “fuga” de línies, que es pot produïr a partir del 2017 entre països amb PIBs molt desiguals i, per tant, també amb preus desiguals pel que fa als productes de consum.

Al seu torn, i continuant amb el mateix argument, això (per poc que sigui) també influirà en la recaptació d’impostos, ja que les taxes recaptades per les línies telefòniques no aniran a la butxaca del govern del país on el número serà usat principalment, si no que les recaptarà el govern del país d’origen de la línia.

Per tal d’impedir aquesta “fuga de línies telefòniques”, fa temps es va proposar des de l’entorn de les operadores l’aplicar un preu de trucada i connexió a Internet no pas del país d’origen de la línia, si no del de destinació, una mesura que hauria de buscar el càlcul dels preus de les diferents operadores emprades en destinació, ja que cada empresa té preus sensiblement diferents als de la competència al seu propi país.

L’armonització de preus entre operadores de diferents països no és una opció per a la industria, que posa els exemples de l’armonització en diferents bens de consum: què passaria si el preu d’un cotxe alemany de gamma alta fos el mateix que el d’un cotxe senzill fabricat en un altre país de la Unió, o si un apartament al centre d’una gran ciutat com París, Londres o Berlín, costés el mateix que a una ciutat petita d’Itàlia o Portugal?

La resposta de la industria és que, en aquest cas, la diferenciació i la competència explotarien, que és el que va passar en les economies planificades, fent amb això una alusió gens velada al comunisme practicat a l’est d’Europa des de finals de la Segona Guerra Mundial fins a principis de la dècada dels noranta del segle passat.

Les despeses d’infraestructura de les operadores constitueixen un altre dels arguments en contra que la industria exposa davant del pla de la Comissió Europea per liquidar les taxes de roaming.

No hem d’oblidar que la desaparició del sobrecost que suposa el roaming no és un objectiu per si mateix de la Comissió Europea i de l’Agenda Digital, si no que forma part d’un pla de més abast i ambició que és el mercat digital únic, i que també contempla mesures com facilitar un únic escenari per als venedors d’apps, que ara es troben amb un mercat diferent per a cadascun dels països que conformen la Unió.

I precisament aquesta visió del que ha de ser un mercat digital únic a nivell europeu també ens porta a un altre argument en contra de les empreses del sector de les telecomunicacions: que amb 28 entitats reguladores diferents i les seves corresponents regulacions, amb 17 llengües oficials y 11 monedes diferents, la Unió Europea s’assembla tant a un mercat únic com un ou a una castanya, i encara queden moltes barreres nacionals per derribar.

I no parlem de PIBs i preus en cadascun d’aquests 28 estats que la componen, perquè aquí les diferències són màximes i, en aquests moments, insalvables.

I a vosaltres, què us semblen aquests arguments?

Imatge de portada de Yanni Koutsomitis a Flickr sota llicència Creative Commons

Roaming: la visió de l’altra banda
Valoreu aquesta publicació

Guillem Alsina
Periodista freelance especialitzat en noves tecnologies, redactor d'YCOM.cat
Etiquetes: