Tens una contrasenya (i ho saps)

Molts internautes no són conscients ni tan sols de tenir una contrasenya als seus serveis en línia
Compartir

Sovint els internautes obliden no ja la contrasenya que van posar per accedir a un servei en línia, si no el fet mateix de tenir-la-hi.

No deixa de sorprendre’m la quantitat de vegades que, en la meva activitat professional com a tècnic informàtic (que combino amb el periodisme), m’haig d’enfrontar a situacions en les quals la frase estrella és “no, jo aquí no hi tinc cap contrasenya”.

I no parlo del compte d’accés a l’ordinador, especialment si per alguna casualitat li han pogut i sabut indicar al sistema que no els demani tal paraula clau i ara, quan han de realitzar alguna tasca que reclama drets administratius, els la hi reclama i no se’n recorden, no, parlo de serveis en línia com el correu electrònic o l’accés a les xarxes socials.

El problema ve donat per dues bandes: en primer lloc, la possibilitat de “mantenir oberta la sessió” en un dispositiu durant setmanes o mesos i, en segon lloc, la mala memòria.

Els telèfons mòbils intel·ligents no fan si no agreujar el problema, ja que la contrasenya dels serveis que emprem es dóna en pràcticament la totalitat dels casos la primera vegada que executem l’app després de la seva instal·lació i, a partir d’aquí, ens podem oblidar que l’hem creat… fins que ens canviem de telèfon o l’hem de reiniciar a l’estat de fàbrica per algun motiu i tornar-hi a instal·lar totes les apps.

Molta gent no es dóna d’alta en serveis en línia com el correu electrònic, si no que el donen d’alta amics, familiars o el tècnic de torn que li instal·la l’ordinador o li fa les pertinents reparacions.

En aquests casos, dedueixo que el moment de donar-lo d’alta s’assemblarà molt en qualsevol llar:

S’apuntarà la contrasenya que hi posa, oi?
Si, i tant que si
I en un lloc que s’en recordi, oi?
Si, a la mateixa llibreta que hi tinc tot el que faig d’informàtica

I, o bé la famosa i omnipresent llibreta té l’estranya tendència d’anar perdent fulls o auto-reescribint-se, o bé és substituïda misteriosament per una altra llibreta diferent en la qual (és clar) no hi consten les contrasenyes apuntades, o bé aquesta desapareix empassada en la muntanya de papers que, amb els anys, tots acabem acumulant a casa nostra i, per tant, l’hem de buscar, habitualment sense resultats.

Però el pitjor no és això, el pitjor és quan et deixen anar la frase “no, si jo aquí no hi tinc pas cap contrasenya, hi entro directament”. I no és que no se’n recordin, és que, directament, molts usuaris no són conscients que tenen una contrasenya que protegeix els seus serveis en línia fins que algun dia l’han de necessitar.

Sortosament existeixen els procediments de recuperació de contrasenya… tret que hom hagi escrit una pregunta que en el moment pensava que sabria resoldre a posteriori i, quan es troba al bell mig del problema, no se’n recorda. I algunes vegades passa, us ho dic per experiència.

TOTS hem de ser conscients que els nostres serveis en línia estan protegits per una contrasenya. I quan parlo de serveis en línia, em refereixo a aquelles pàgines el contingut de les quals és personalitzat, és a dir, jo m’haig d’identificar d’alguna manera i el que hi veig no és el mateix que veuen els altres usuaris.

Una cosa és entrar en una pàgina web com ara la d’YCOM, on les notícies que hom llegeix són les mateixes que es publiquen i que pot llegir qualsevol altre internauta, i una altra de molt diferent és el correu electrònic o Facebook.

En aquests dos serveis, el que hom veu no és el mateix que veu la resta dels usuaris. Cadascú hi té dades i una experiència personalitzada amb els continguts, per molt que tots vegin els mateixos logotips i coloraines corresponents a la companyia que proporciona el servei.

Cal que els tècnics ho deixin clar als clients que van a visitar i als quals els hi creen comptes de correu o de Facebook, Twitter o qualsevol altra xarxa social, i que aquells aficionats a la tecnologia que fan alhora de consultors i tècnics per a amics i familiars, ho tinguin també molt clar.

Per ètica i per seguretat, jo em nego a emmagatzemar qualsevol contrasenya dels meus clients, ni tan sols a recordar-la. És una responsabilitat que queda de la seva mà, sempre els ho he dit i, així i tot, em trobo sempre amb algun problema en aquest sentit.

Cal que tots, doncs, fem la part de la feina que ens correspon i siguem conscients que, encara que no l’hi hàgim hagut de posar durant molts mesos per entrar-hi, tots els serveis online dels quals gaudim, estan protegits per una contrasenya.

Guillem Alsina
Etiquetes: