bdigital Global Congress: Steve Bratt, CEO del W3C, explica la Web 3.0

Compartir

El World Wide Web Consortium ja està treballant activament en els estàndards que han de definir la Web del futur, i Steve Bratt n’ha fet una presentació al congrés.


Guillem Alsina (guillem@imatica.org) – Quan encara tot just estem paint la Web 2.0 ja se’ns vol vendre un nou concepte, el de la Web 3.0 també anomenada web semàntica, de la qual se’n parla cada cop més.

El terme "semàntica" no hi és perquè sí: la Web 1.0 permetia la interconnexió de documents, abans inconnexos o no relacionats directament, de manera que a l’origen s’hi situa tot el potencial de l’hipertext. Superada aquesta fase, calia quelcom més: la participació. És el que a partir d’un moment donat s’ha conegut com a Web 2.0, l’impacte de la qual encara estem acabant de mesurar. Però aquesta Web 2.0 ens ha donat un llegat de formes de desar la informació als serveis en línia no estandarditzades, el que al seu torn provoca que els internautes hàgim d’entrar les mateixes dades tants cops com serveis en línia emprem. I la seva actualització té el mateix problema.

La Web 3.0 és la desembocadura lògica que havia de prendre aquesta autèntica riuada de formats i formes de tenir guardada la informació, de manera que enlloc de tenir-la desconnectada a cada servei que emprem, la puguem reutilitzar mitjançant l’ús d’estandards, marcats aquests darrers pel W3C, l’organització encarregada de la seva confecció, difusió i evolució, i que presideix Bratt.

La possibilitat de reutilitzar conjunts de dades gràcies a protocols i formes d’emmagatzematge i manipulació estàndard ens permetrà que en un futur a mitjà termini, si per exemple ens donem d’alta en un servei de xarxa social, només ens calgui "arrossegar" (una operació prou coneguda pels usuaris de sistemes informàtics) amb el ratolí les dades des d’un altre servei de xarxa social al que ja estiguem donats d’alta per a què les nostres dades siguin copiades.

La "intel·ligència artificial" de la xarxa serà una altra de les característiques d’aquesta Web 3.0, mitjançant la qual se’ns permetrà per exemple penjar en un servei en línia tipus Flickr les fotografies preses durant un viatge, i el mateix servei serà prou "intel·ligent" per mitjançant l’hora en què s’ha pres la imatge (una dada que actualment ja podem disposar mercès a les modernes càmeres digitals), reconstruir l’ordre en què s’han fet totes les fotos. Si, a més, la càmera compta amb un dispositiu de geolocalització incorporat com és ara un GPS, un servei com Google Maps ens permetrà relacionar les fotografies amb la localització al mapamundi corresponent al lloc on han estat fetes.

Aquesta mateixa intel·ligència artificial s’haurà de manifestar també en la possibilitat de "dialogar" de forma natural amb els serveis en línia; per exemple, si actualment volem emprar un cercador per trobar restaurants a la ciutat de Barcelona, correm el risc de que entre els resultats ens surtin moltes pàgines que no tenen cap relació directa amb aquesta comesa, simplement perquè hi surten les paraules restaurant i Barcelona, que són les que busquem. Planes personals o fins i tot d’hotels anomenats Barcelona d’altres llocs del món i que disposen de restaurant, o restaurants anomenats Barcelona de qualsevol ciutat del món poden constar entre els resultats de la nostra cerca.

Amb la web semàntica podrem preguntar a un cercador directament una pregunta com "busca’m un restaurant a la ciutat de Barcelona", i l’eina ens hauria de retornar els resultats adequats.

La disponibilitat de les nostres dades a qualsevol lloc on ens trobem és un altre dels reptes al que ja s’hi està enfrontant la Web 2.0 i que forma part de la definició essencial de la 3.0 . Estiguem a casa, al mig del carrer o de viatge fora del país, haurem de poder-nos connectar a un servei en línia o a l’ordinador de casa nostra per a poder recuperar qualsevol document que hi tinguem emmagatzemat i hàgim de necessitar.

Actualment el W3C està treballant activament en la definició i materialització d’aquests estàndards, de manera que ja podem començar a tocar una part de la Web 3.0 (potser podríem anomenar-ho Web 2.5, fent una analogia amb la tecnologia 2.5G dels telèfons mòbils?). És el cas del format d’emmagatzematge de dades RDF, que ha estat emprat, per exemple, a la coneguda Wikipedia per tal de permetre el lliure ús de la informació que s’hi emmagatzema.

Guillem Alsina