El P2P cedeix el seu lloc a les descàrregues directes i el streaming

Compartir

InternetEls continguts de vídeo en línia i els llocs que proporcionen descàrregues directes a l’estil Megaupload o Rapidshare li treuen protagonisme al P2P segons revela un estudi del qual se’n fa ressò la revista Wired.

Guillem Alsina (guillem@imatica.org) – La versió en línia de la revista Wired es fa ressò en el seu lloc web d’un estudi dut a terme per Arbor Networks, consultora especialitzada en seguretat que afirma en el seu lloc web tenir com a clients a un 70% dels ISP’s de tot el món. Com a part de les seves tasques, Arbor monitoritza el tipus de tràfic que transporten les xarxes de comunicacions, i el darrer estudi realitzat a tal efecte ha donat una conclusió molt interessant: el volum de tràfic dedicat al P2P està davallant.

Els culpables d’aquesta davallada serien principalment els serveis de vídeo en línia tipus YouTube, i els de descàrregues directes, els més coneguts dels quals són Megaupload i Rapidshare. La comoditat d’aquestes eines sobre el P2P és que, mentre que en aquest darrer l’usuari ha d’esperar durant un llarg espai de temps a què el contingut desitjat sigui descarregat, amb els nous mètodes la descàrrega s’accelera notablement.

En el cas del vídeo en streaming, encara que es descarreguin les dades de la pel·lícula per a reproduir-la, aquesta no s’emmagatzema a l’ordinador, estalviant així espai en disc i temps per a la gestió dels arxius, a més de potencials amenaces de malware inserit en el contingut del fitxer.

Els llocs de descàrrega directa, per la seva banda i malgrat limitar la grandària dels fitxers i incloure estratagemes per tal de no permetre l’automatització d’aquestes descàrregues (com l’ús de captchas), i també prohibir l’emmagatzemament de contingut protegit per drets de copyright, s’han convertit en gegantins magatzems de pel·lícules i programari gràcies a utilitats que permeten tallar els arxius (com ara fitxers .AVI o .MPG de pel·lícules i imatges ISO de CD o DVD) en petites parts per a publicar-los, i a pàgines d’índex que expliquen on han d’anar a buscar-se les parts i com s’han d’ajuntar novament un cop aconseguides.

La “debacle” en el tràfic P2P es xifra en una davallada a la meitat durant els dos darrers anys, passant del 40% del total a menys del 20%, encara que també és possible que en aquestes xifres s’escapi part del tràfic per estar encriptat, una tècnica malgrat tot encara és poc emprada entre la majoria dels usuaris finals amb pocs coneixements d’informàtica.

Esperant una resposta de la indústria

Fins ara, el P2P era la “bèstia negra” de la indústria audiovisual, que l’ha intentat batre amb poc èxit al llarg dels darrers anys amb causes legals que van començar amb Napster i de moment han acabat amb la de The Pirate Bay.

De moment, cap servei de vídeo online o de descàrrega directa ha estat dut als tribunals, com a mínim no entre titulars grandiloqüents dels mitjans. Tot i això, estan en el punt de mira, i aquest estudi pot ser la clau que obri, un cop més, la Caixa de Pandora judicial, amb noves causes i un nou enemic a batre per part de la RIAA i organitzacions semblants.

De fet, les entitats de gestió i protecció dels drets de propietat intel·lectual i copyright sembla que sempre van un pas o dos enrere respecte als internautes, perquè des de ja feia temps s’havia vaticinat el present canvi des dels serveis P2P als de descàrrega directa, encara que no hi ha hagut predicció per a posar-hi remei abans de que la cosa anés a més.

Els perills dels continguts en línia

La comoditat de no haver-se de preocupar amb descarregar primer els continguts audiovisuals i gestionar-los un cop descarregats traspassa l’ús de material comercial per passar també a l’àmbit personal. Per exemple, és molt fàcil que a un usuari se li acudeixi pujar les fotografies de les seves últimes vacacions al seu compte de Facebook o al servei Flickr per a després eliminar-les del seu disc dur local, pensant que el servei emprat ja s’encarregarà de realitzar les oportunes còpies de seguretat i amb això podrà despreocupar-se del tema. Res més lluny de la realitat.

Com ens demostren els recents casos de pèrdua de dades d’usuaris de serveis cloud de Sidekick i Facebook, la informació que tenim en línia té riscos de perdre’s. Disposar d’una còpia en local mai està de més, i fins i tot un tercer backup també en local o en remot en una altra localització diferent, és més que recomanable. Almenys, d’aquells continguts irreemplaçables.

D’altra banda, i si abans he esmentat que gràcies als serveis de vídeo en línia estàvem més fora de perill del malware, també és cert que creix el perill de ser víctima d’una altra amenaça: l’enginyeria social. Si ens arriba per correu un missatge que sembla procedir d’un dels nostres coneguts en el qual ens demana que anem a veure un vídeo de les seves vacances, probablement no tindrem inconvenient en fer-ho. I, si en carregar el lloc web en qüestió (que pot clonar l’aparença de YouTube), ens demana que instal·lem un còdec, molts de nosaltres tampoc dubtarem en fer-ho. Compte, perquè aquí està la trampa, ja que el que instal·lem no és un còdec, sinó una peça de malware.

Copyleft 2009 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

YCOM
Últimes entrades de YCOM (Veure'ls tots)