Entrevista a Pep Sánchez, director de MeriStation

Compartir

Entrevista al director d’un dels mitjans més coneguts del món dels videojocs en espanyol, MeriStation

Ens trobem a la redacció d’una de les pàgines web més emblemàtiques del món del videojoc a Espanya, a més de ser la primera d’aquesta temàtica en espanyol. Nascuda ja fa 16 anys, MeriStation ha aconseguit, per mèrits propis, ser una de les pàgines més visitades en aquest sector. Com va començar tot? D’on ve el seu nom? Què opina el seu director sobre el futur de l’oci electrònic? Per saber tot això i molt més hem parlat amb el seu director, Pep Sánchez, qui amablement ens ha concedit aquesta entrevista.

 

A l'entrada ens vam trobar amb Master Chief, encarregat de protegir la seu de Meristation

A l’entrada ens vam trobar amb Master Chief, encarregat de protegir la seu de Meristation

 

Com va començar el projecte MeriStation, i com el definiries per qui no el conegui?

MeriStation és un projecte que se’n diu “de garatge”. Va començar de casualitat l’any 1997 en el cafè Internet que havia obert en el restaurant dels meus pares. Per entretenir-me, els dissabtes presentàvem videojocs, la gent venia, els provava, escrivien el que els semblaven aquells videojocs, ho posàvem a la pàgina web del cafè Internet i això en res, en molt poc temps, va començar la gent a confondre-ho amb una web de videojocs en castellà. Ens arribaven correus que ens deien “ja era hora que hi hagués una web en castellà i a més a més que digui les coses pel seu nom, que realment faci crítica de videojocs”.

El nom ve del nom del restaurant, que es diu Can Meri, i tinc un amic que em deia que en comptes de posar ordinadors al cafè Internet hi poséssim PlayStations. Com que jo era més cabut que ell vaig dir “no, muntaré un ordinador amb una targeta 3D” i quan el vam tenir muntat, veient que els gràfics eren molt més espectaculars que els de la primera PlayStation, òbviament, quan va entrar per la porta li vaig dir “tu tens la teva PlayStation, et presento la MeriStation”, que era l’ordinador on realment provàvem els jocs. Llavors, com que la secció del cafè Internet a la web es deia MeriStation es va quedar ja aquest nom, i tot i que l’hem intentat canviar amb el temps, al final ja era massa popular com per canviar-lo.

 

Quantes persones en formaven part al principi? I en l’actualitat?

Al principi va ser un grup de col·laboradors/redactors/socis fundadors de gent que s’anava afegint dient “ei jo puc donar un cop de mà, jo puc escriure trucs, jo puc fer notícies, jo faré les crítiques dels jocs de carreres” etc. En principi crec que érem uns 12 o 14 i quan vam veure la possibilitat de professionalitzar-nos ja vam créixer molt més, teníem una xarxa de més de 100 col·laboradors especialitzats i pocs redactors. La veritat és que amb el temps això ha anat evolucionant en què tenim molts més redactors i molts menys col·laboradors. Ara potser tenim de l’ordre de 25 redactors, no tots de plantilla però sí més o menys fixes, i tenim menys col·laboradors.

Curiosa vitrina que més d'un voldria tenir a casa seva.

Curiosa vitrina que més d’un voldria tenir a casa seva.

 

Cal recordar que l’any 1997 el concepte d’Internet i els videojocs era molt diferent a l’actual. La gent entenia el que fèieu?

No, en absolut, no ho entenien. Les empreses de jocs, quan trucava de Llagostera a Madrid i deia “mira, que presentarem jocs” ens deien “molt bé, i què fareu?” “doncs mira la gent ho veurà, els podrà provar, posarem anuncis al diari en paper” d’acord, fins aquí ho entenien, però llavors dèiem “tot això ho penjarem a la pàgina web a Internet” i ens deien “A Inter què?” perquè realment no sabien el que era. Va ser molt difícil fins i tot que ens enviessin jocs, perquè deien “total, si és que no se què en fareu, m’estàs dient que ho posareu en un lloc que no se què és” o algun que n’havia sentit alguna cosa però no sabia el que era. Molt poques cases en principi, molt poques distribuïdores ens enviaven jocs, molt poquetes. Era molt difícil, i també hem de pensar que els videojocs eren una cosa molt de nínxol, o sigui que érem personatges foscos i estranys que estàvem allà a la nostra cova jugant i que amb prou feines veiem la llum del sol, que semblava que ens havíem de cremar els ulls, i en canvi ara el videojoc és una cosa molt més popular. La gent juga amb els mòbils, el fenomen de la Wii U i de la 3DS ha fet que entrin les dones i la gent gran en el món del videojoc, tothom sap el què és un Angry Birds o un Candy Crush i ja no és una cosa tant de nínxol, és una cosa molt més àmplia i, la veritat, vam pujar en el tren correcte, en el moment correcte i en el mitjà correcte; o sigui, videojocs i Internet, que son dues coses que han anat com coets cap amunt i que fa pinta que encara anirà a més.

 

Creus que la resposta per part dels primers lectors va ser decisiva per a MeriStation?

Sí, totalment, perquè ens van fer obrir els ulls en dues coses molt clares que nosaltres ni ens havíem plantejat, que les fèiem com per inèrcia. La primera que va ser: “una web de videojocs en castellà”. Vam dir: “pot ser?”. Jo efectivament me’n vaig adonar quan buscava informació dels jocs nous que m’enviaven, me n’havia d’anar a webs angleses, moltes d’elles com GameCenter o HappyPuppy que avui dia ni existeixen. I l’altre, que va ser clau i una mica inconscient per part nostra, va ser quan ens van dir que per fi llegien crítiques del mateix que ells sentien quan provaven un videojoc, perquè la premsa impresa, mal m’està dir-ho, està molt viciada per la publicitat i el màrqueting; aleshores les portades, les notes… encara avui en dia, per desgràcia, tot el que és en paper està molt condicionat per la inversió publicitària. En canvi nosaltres com que no ens guanyàvem la vida amb allò, avui dia afortunadament sí, però tenim un altre tipus d’anunciant a part del món del videojoc, no teníem aquesta pressió. Per tant, si un joc era dolent era dolent, era obvi que era dolent, no calia dir mentides perquè dient-les la única cosa que aconseguies era que el lector deixés de confiar en el teu suport. D’aquí va sortir l’eslògan “de videoadictos para videoadictos” i és una cosa que hem mantingut fins al dia d’avui, tot i que ens ha costat bastants mals de cap, bastants disgustos i tenim empreses enfadades amb nosaltres que no ens envien jocs, altres que no ens posen publicitat, però nosaltres ens devem als usuaris, evidentment.

 

Què heu hagut de sacrificar per ser on sou? Quantes hores dedicàveu i dediqueu de mitja per tirar endavant el projecte?

Què hem hagut de sacrificar per ser on som? Home, t’haig de dir que és una professió bastant agraïda, o sigui que sacrificar… si haver de viatjar a Los Angeles, a Tokio, provar jocs abans que ningú, tenir última tecnologia, poder parlar obertament d’allò que t’agrada i treballar amb el que t’agrada, la veritat és que molt sacrifici no és. Sí que és veritat que un cop tens família, viatjar és un sacrifici de no veure els teus fills durant un bon temps; però vaja, la veritat és que compensa bastant, com ara que hem estat a Redmond veient la Xbox One, i estar uns dies fora compensa.

Bàsicament no parem, la veritat és que no parem, no tenim un horari. Aquí la veritat és que la industria print, les revistes impreses, estan millor que nosaltres en aquest sentit a nivell laboral, això nostre és a l’instant. A l’instant vol dir que quan està sortint la declaració de la boca del Cliff Bleszinksi, del John Carmack, de qui sigui, allò ja s’ha de convertir en un tweet el primer, als pocs minuts ja ha de ser una notícia i en ni una hora el vídeo ha d’estar penjat, això vol dir que portem un ritme súper frenètic. És igual l’hora que sigui, tant pot ser per una declaració o una presentació que igual es produeix un divendres a les onze de la nit, com un diumenge a la tarda com quan es fan les conferencies a Los Angeles, etc. Per tant horari, procurem tenir un horari però sempre es dilata i quan fas el que t’agrada la veritat és que és difícil desenganxar-se i no és massa bo.

Sacrificar ho deia perquè havies explicat en una conferència que vas estar molts anys que t’aixecaves a les sis del matí, que havies de dedicar molt temps… sacrificar em refereixo també a això: vida familiar, els amics, dedicar-hi moltes hores…

Sí, els inicis van ser realment durs però ja dic, com que era un cosa que t’agrada tant, veus tantes possibilitats, veus que allò va creixent, que cada dia hi ha més lectors i que cada dia tens feedback més positiu, doncs tu t’aixecaves a les 6 del matí encantat de la vida, tot i que la nit abans havies estat en un sopar amb uns amics i tu estaves amb el cap amb altres coses en comptes de gaudir d’aquell moment. Home, si fos avui intentaria canviar-ho, però és veritat que una cosa quan t’obsessiona d’aquesta manera és una mica com quan estàs enamorat.

 

Ens pots donar dades sobre el que heu aconseguit? Número de visitants actuals i rècord, entrevistes a personatges importants, o exclusives que heu donat.

Xifres, si no recordo malament i segons Comscore, que és l’auditor internacional reconegut, estem en uns 4 milions d’usuaris al mes dels quals 1 milió és espanyol, això son xifres molt altes. Tenint una altra estructura de pàgina i quan no existia Facebook… això és molt important, perquè realment les xarxes socials a nosaltres ens han fet bastant mal, sembla que ens han d’haver ajudat però al final tots ens barallem, fins i tot videojocs, el món del cine, els continguts a Internet o a on sigui o el temps de jugar amb un mòbil, tots ens barallem per el temps d’oci d’una persona i aquest temps d’oci és limitat. Tu tens X hores, posem-hi dues hores al dia de temps d’oci, dedicaràs tres quarts a veure la teva sèrie preferida, navegaràs una estona, jugaràs una altra estona… però la veritat és que les xarxes socials durant un temps s’han menjat molt espai d’aquest temps d’oci, i a nosaltres ens ha fet que no ens baixés el número d’usuaris però sí que consumeixen menys pàgines, pràcticament un terç menys de les que havien consumit. Si abans servíem seixanta milions de pàgines al mes, ara en servim quaranta.

Personatges coneguts, hem entrevistat el Cliff Bleszinksi, el Hideo Kojima, el Shigeru Miyamoto, el John Karmack el vaig entrevistar jo no fa massa, el Will Wright… jo diria que no hi ha cap figura del món dels videojocs que a nosaltres ens quedi “amb aquest no hi hem parlat mai”, crec que hem parlat absolutament amb tothom.

I exclusives, nosaltres vam donar l’exclusiva, no recordo exactament què era, però era alguna cosa de Gears of War que va ser exclusiva mundial, no ho tenia absolutament ningú i tothom va haver d’apuntar a Meristation si volia referenciar-la. Crec que era l’anunci del Gears of War 2 que ens el va donar el Cliff Bleszinksi.

 

Si haguessis de donar un consell a la gent que comença en nous projectes, però que estan desanimats per la crisi en la que ens trobem en l’actualitat, què els diries?

Primer, que no es deixin desanimar, perquè l’important, facis el que facis, és que t’hi dediquis apassionadament. Qualsevol cosa en la que tu et dediquis apassionadament, encara que sembli que vulguis atrapar un somni, si tu hi dediques tot el teu esforç i sobretot si et deixes ajudar i t’envoltes de gent que et complementi, perquè al final un sol realment no pot fer-ho tot, és impossible… sigui com sigui, se’n sortirà. Potser no serà aquest projecte, potser aquest projecte no és el que farà que triomfi, però això sol, li duri mig any, un any o un any i mig, li servirà d’experiència vital, perquè segurament en aquest camí ja comenci a pensar en una altra cosa que digui “això no m’està funcionant, però estic veient que cap aquí si que tira més, doncs començaré un altre projecte” i segurament que tota aquesta experiència és un màster vital que no pots aprendre enlloc, i fa que al final la gent bona acabi trobant el seu lloc en aquesta societat i, si no és a Espanya, és a fora. Tenim molta gent que se’n va fora, grans professionals catalans que estan treballant més enllà de les nostres fronteres. Sempre que sigui per un temps i que no sigui “no sé quan podré tornar” no és en absolut una experiència dolenta, llàstima que no pugui ser aquí però mira, ara de moment és així.

Val la pena doncs seguir el somni?

Sempre, sempre hem de seguir el nostre somni.

 

Pep Sánchez, director de MeriStation

Pep Sánchez, director de MeriStation

 

Ja ho hem tocat abans, però, heu tingut sempre present la màxima de la imparcialitat.  Com aconseguiu que això sigui possible?

Doncs des del respecte, el primer, sobretot des del respecte a la nostra audiència, el que no podem fer és enganyar-los perquè els enganyarem un, dos cops com a molt, al tercer ja no vindran a llegir-nos. Per tant, això és el principal, i des del respecte cap a la feina feta per un equip de professionals que han fet un videojoc, que probablement hi han dedicat dos anys de la seva vida o més a fer allò, que tenen família i tenen hipoteques; llavors una critica és bona i és constructiva si diem “mira escolta, això no ens agrada perquè passa això o passa allò, si passés això altre com en aquest altre títol o si tal, doncs ens agradaria més”. Al final el títol no es vendrà igualment, però alhora estàs fent una feina amb la que aquells professionals puguin dir en el seu proper projecte “escolta, allà vam ficar la pota d’aquesta manera i en el proper projecte canviem-ho, no hi posem descarregables de pagament, no hi posem DRM…” al final el projecte està abocat al fracàs si no és bo, doncs millor que t’ho diguin i que t’ho diguin de manera constructiva, crec. Jo preferiria que si algú m’ha de dir alguna cosa, com m’han dit coses de manera constructiva, ho he agraït, perquè m’ha servit per millorar.

 

Cada any surten noves propostes que fan pensar que no està tot inventat, que la qualitat gràfica o l’experiència del jugador (Oculus Rift, per exemple) pot seguir millorant. Com veus el futur de l’oci electrònic?

Doncs m’agrada que em parlis d’Oculus Rift perquè és un projecte que fa temps que segueixo i em sembla que pot ser realment el nou gran pas que pot donar el món del videojoc. Realment el pas evolutiu que estem veient en les noves consoles, la PlayStation 4 o la Xbox One, es basa en bastant potència gràfica però una mica l’experiència… no ens estan dient una cosa totalment nova, és una mica més del mateix, molt més maco, etc., però un projecte com el d’Oculus, que realment és realitat virtual immersiva, això sí que realment pot ser un pas més enllà. Per tant em dona la sensació que d’aquí a 10 anys mirarem endarrere, mirarem aquestes pantalles planes de 50 polzades que fan 2 mm de gruix i direm “te’n recordes d’aaquells trastos tan vells? tan divertit que és ara que et poses aquestes ulleres i entres a dins del món, fas així i veus per darrere de la cantonada” em sembla que allò realment pot ser un canvi de paradigma.

 

Interactuar més amb la resta de sentits que no toquem ara, oi?

Totalment, jo m’imagino participar en una aventura gràfica tipus Resident Evil. Imagina’t, per dins d’una mansió d’aquestes plena de zombies obrint calaixos, mirar el que hi ha a dins, sentir un soroll per darrera, girar-te i veure que hi tens un zombie… allò realment pot ser una experiència totalment nova de joc,  fins i tot jo diria que perillosa com estigui massa ben feta, no pel mal que puguis prendre mentre jugues, però sí perquè no sigui massa addictiu passar-te la vida dins d’un món virtual a on tot és molt més maco i tot és més a la teva mida.

Era difícil centrar la vista en un único punto. Había juegos por todas partes.

Era difícil centrar la vista en un únic punt. Havia jocs por tot arreu.

 

I el futur de Meristation? Tot i la quantitat de projectes que heu dut a terme, seguiu tenint coses planejades pel futur?

Sí, no parem mai, no parem mai. Això és un tema que em té boig perquè sempre em penso que en algun moment ens ho podrem agafar tot de manera una mica més relaxada, però sempre anem mirant a un mes vista, a dos mesos, a cinc mesos, tenim projectes de coses que volem fer i tot corre pressa. Suposo que això és bo també, però quan portes molts anys, nosaltres portem des del 97, l’any passat vam fer 15 anys, és una mica esgotador i de tant en tant has de parar, agafar tres setmanes de vacances, de no fer res, per tornar amb piles carregades perquè sinó és un córrer continu amb caps de setmana sense parar.

 

Però està molt bé que aneu tenint projectes nous, com per exemple Meri+.

Correcte, Meri+ és el nou llançament, la gent ho està abraçant, ara cada cop ho integrarem més en portada perquè aquest tipus de continguts tinguin més presència i aquest és un, però ara ens estem plantejant tota la nova temporada després de l’estiu, de com serà la part més audiovisual i tenim feina, això està bé.

I aqui acaba l’entrevista a Pep Sánchez. Volem aprofitar per donar-li les gràcies pel seu gran tracte i rebuda, va fer que gaudissim d’aquest moment.

Més informació: http://www.meristation.com

 

Copyleft 2013 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

YCOM
Últimes entrades de YCOM (Veure'ls tots)
Etiquetes: