Megaupload, la versió interessada de la utopia del Che

Compartir

Admetem-ho: tots i cadascun de nosaltres hem somiat algun cop amb un món sense diners, en el qual tots treballéssim perquè ens agrada el que fem i per a millorar-nos dia a dia, i no per acumular el “vil metall”. Independentment de que siguem comunistes, capitalistes o que les nostres creences politicosocials i econòmiques vagin per qualsevol altra banda, a tots ens atrau aquesta idea, un món en el que no ens manqui de res i no sigui necessari “sortir a comprar” perquè estem proveïts de tot de manera gratuïta i puguem dedicar el temps a realitzar els nostres somnis.

El Che i Megaupload, què poden tenir en comú?

El Che i Megaupload, què poden tenir en comú?

Però som realistes, i sabem que això és impossible, perquè tota la humanitat s’hauria de posar d’acord en la manera de dur-ho a terme, i sempre hi hauria qui estaria en contra d’aquest sistema o qui se n’aprofitaria d’ell (els filòsofs porten segles discutint sobre si la naturalesa de l’ésser humà és bona, dolenta o mal·leable), però insistim en somiar amb això, i fins i tot hi ha qui ha tramat plans més o menys realitzables per dur-ho a terme, com Ernesto ‘Che’ Guevara a Cuba després de la victòria de la revolució.

Vivim en un món de pagament mentre somniem amb la possibilitat que tot sigui gratis i, fins i tot en molts casos, vulnerem en més o menys mesura la llei (no confonguem legal amb moral) per tal de permetre’ns un petit tast d’aquesta utopia del “tot gratis, tot compartit”. Les descàrregues de continguts des d’Internet són una part d’aquest paquet, i ambdós bàndols (defensors i detractors d’aquesta pràctica) tenen arguments i posicions defensables i atacables.

Visc a Catalunya, una nació que forma part de l’Estat Espanyol, un país que a més de en els rànquings esportius, darrerament destaca per situar-se al capdavant de les llistes de mala gestió dels diners públics i la crisi galopant, i en la pirateria de continguts audiovisuals descarregats des d’Internet. Ha estat des de sempre un país en el qual s’ha admirat al “pícaro”, a personatges com el Lazarillo de Tormes, que han anat sobrevivint com han pogut mitjançant petits furts i enganys variats i, en casos més moderns, fins i tot amb grans robatoris com el d’aquell ara famós que va atracar un furgó blindat i es va escapar després al Brasil. En definitiva, la societat espanyola admira a aquell que fa d’aquestes petites trampes una forma de progressar en la vida, especialment si prové d’ambients mísers.

El modern “pícaro” no acompanya un cavaller errant ni li fa d’escuder; descarrega pel·lícules o discos sencers, i si té una mica més d’atreviment fins i tot els penja ell mateix a Internet. Quantes vegades no hauré escoltat la frase “jo m’ho baixo tot d’Internet“. Gratis, sense pagar res, sense donar res a ningú…

Però també tinc clar que no tots els que es descarreguen continguts d’Internet actuen sota la mateixa premissa del “tot gratis” i amb les formes del soldat que sotmet a pillatge una ciutat presa per les armes. No, encara que n’hi hagi molts (la majoria, em temo) que si.

En aquest heterogeni grup també hi ha idealistes que esperen gaudir de continguts culturals de manera gratuïta però que ofereixen alguna cosa a canvi. Constitueixen el gruix dels donants a projectes de crowdfunding, i no dubten en recompensar l’autor d’una cançó, una pel·lícula o un documental si els ha agradat. Malauradament, són els menys i grans incompresos per la indústria audiovisual.

Aquesta darrera es queixa de les pèrdues econòmiques que la pirateria els provoca, i vaticinen un negre futur en el qual desapareixeran els creadors, víctimes de que ningú compri ja les seves obres… perdó! algú si: el primer en penjar-les a la Xarxa, si no és que Anonymous les treu abans a la llum… I, a despit d’això, el curs de la vida segueix.

Amb aquesta aquesta darrera afirmació vull dir que continua havent-hi artistes famosos, que aquests són tan rics o fins i tot més que abans, i que continuen sorgint nous valors que es guanyen la vida amb aquest negoci i que fins i tot passen a engruixir les files dels rics i famosos.

N’hi ha que fins i tot tenen el desvergonyiment de deixar de banda el sistema de productores i llançar-se en solitari a promocionar-se, emprant per a això els nous canals que la tecnologia posa a la seva disposició i en el súmmum de l’atreviment! regalen la seva música… desvergonyiment i atreviment! (segons l’opinió de les productores, és clar).

Girem la truita: si realment ningú pagués per les cançons o les pel·lícules (d’acord, el primer que les posa a Internet les hauria de comprar, o sigui que almenys una venda tindrien) la indústria discogràfica, les productores cinematogràfiques, actors, directors, compositors,… cap d’aquests perfils es guanyaria la vida amb això, i haurien de començar a fer-ho només com a un hobby però treballant d’una altra cosa per a guanyar-se el pa. Admetem-ho, és una situació que, almenys de moment, només es dóna a la teoria.

Perquè metratges com Transformers continuen donant la campanada a les guixetes, recollint recaptacions d’escàndol i permetent als seus actors, guionistes o productors construir-se mansions d’escàndol a Hollywood. No és culpa seva, és el sistema que hem creat. El mateix sistema que ha portat a Kim Schmitz (perdó, el Sr. Dotcom) a saber perfectament que el que passava pels seus servidors no era del tot clar legalment (ho torno a dir, moralment caldria discutir-ho molt) i que tard o d’hora podia passar-li alguna cosa.

Què opinaria el Che al respecte de tot això? No crec que lloés l’actitud del ric potentat alemany com una persona que desinteressadament posa la cultura a l’abast de tots, si no que diria que és un exemple més de la decadència d’una societat excessivament consumista que ha erigit als diners com un nou déu a l’ombra al servei del qual, fins i tot, ha prostrat els déus de les altres religions establertes. Crec que diria això, perdona’m Ernesto (i permet que et tutegi) si m’equivoco, ja que tampoc em podràs corregir…

Ho he dit abans i ho torno a dir: no podem encaixar la cultura lliure i gratuïta en una societat que continua essent partidària de la propietat i que necessita intercanviar béns i serveis per un objecte anomenat diners. Megaupload va usar aquest paradigma només interessadament, i independentment de què hagi fet bé per a uns i malament per a d’altres, l’obra de Kim Dotcom i companyia té les seves llums i les seves ombres que s’han de valorar.

El que m’emprenya més és que qui rep més són els usuaris que, legítimament, hi tenien allà els seus fitxers.

Copyleft 2012 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Guillem Alsina
Etiquetes: