Noves revelacions de Wikileaks: els Estats Units pressionen per a impedir la pirateria de continguts audiovisuals

Compartir

WikiLeaksLes potents indústries del cinema i la música nord-americanes estan protegides pel seu govern, que no dubta en pressionar als dirigents d’altres països per a promoure la imposició de normatives com la criticada “llei Sinde” a l’Estat Espanyol.

Guillem Alsina (guillem@imatica.org) – Poc a poc, i gràcies a l’anàlisi que els grans mitjans de comunicació estan fent dels documents filtrant per Wikileaks (el ja famós ‘Cablegate’) es van coneixent detalls de la política nord-americana al món, i encara que la majoria d’aquests detalls fan referència a l’alta política internacional i les relacions diplomàtiques del país nord-americà amb la resta del món, alguns dels comunicats fets públics afecten de ple al sector tecnològic.

Si fa unes setmanes es coneixia que el govern xinès va ordenar l’atac als serveis online de Google, ara, i gràcies al rotatiu espanyol El País (un dels triats per Wikileaks per a rebre els documents del Cablegate) s’han conegut detalls de la lluita del govern nord-americà contra les descàrregues de continguts compartits pels mateixos internautes en xarxes P2P i en forma de descàrregues directes, continguts subjectes a drets de propietat intel·lectual o copyright que són, segons la interpretació que d’això en fa la indústria, violats sistemàticament.

No és res estrany la intervenció governamental nord-americana en aquest afer ni les pressions a què ha sotmès a diversos països; en la política nord-americana, el govern actua principalment com a àrbitre de mercat (en major o menor mesura segons es sigui demòcrata o republicà) per a garantir la justa competència i l’equitat o, almenys, teòricament això és el que es pretén. En aquest sentit, l’intervencionisme oficial nord-americà per a impedir el pirateig dels continguts generats per la seva potent indústria audiovisual estaria, en el mode nord-americà de veure les coses, plenament justificat.

A més, també cal comptar amb la tradicional intervenció nord-americana fora del seu país, encetada per Theodore Roosevelt en el mateix continent americà i a l’oceà Pacífic, que es va veure engrandida a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial passant a afectar a tot el globus terraqüi. En aquest joc d’estratègia política i militar, les accions encobertes, pressions i joc brut de qualsevol mena van passar a formar part del dia a dia de la política internacional nord-americana (com sempre ha estat en els grans poders), pel que intervenir d’una o altra manera en el govern d’un país estranger no té res de nou per als Estats Units.

Finalment cal comptar amb el gran poder que la indústria audiovisual nord-americana té no només en aquell país, si no a tot el món. La influència de Hollywood és tal que si la indústria es decanta per un o altre candidat o partit que vulgui ocupar el Despatx Oval, aquest recollirà un bon nombre de vots, pel que és fàcil arribar a la conclusió que qualsevol governant voldrà satisfer les seves necessitats i protegir dels seus temors. I el temor dels efectes que a mitjà/llarg termini pugui provocar la pirateria de continguts (pel·lícules, música) és molt alt en la indústria.

Si bé als Estats Units la indústria del cinema i la música poden perseguir els infractors de drets de propietat intel·lectual i copyright, els resulta molt més difícil estendre el seu braç fora del país, per al què per a això compten amb instigar que el seu govern actuï per ells.

Mitjançant pressió, les legacions diplomàtiques nord-americanes en diversos països han impulsat des de l’ombra lleis que apunten directament contra les descàrregues des de sistemes P2P o directes de pel·lícules i música. El País cita explícitament el cas de la polèmica “llei Sinde” espanyola, malgrat que es pot endevinar la influència nord-americana sobre l’encara més polèmica (per ser més dura) “llei Sarkozy” francesa, que els Estats Units pren com a model (segons El País) en les seves relacions internacionals.

La mateixa actitud es podria extrapolar de la relació dels EUA amb altres països degut a tot el que he explicat, fins i tot a falta de documents fets públics que ho explicitin.

La “llei Sinde” com a exemple

Segons es pot deduir de la lectura de l’abans esmentat article d’El País, la llei que regula a l’Estat Espanyol la il·legalitat de les descàrregues de continguts protegits per drets de propietat intel·lectual o copyright (i que s’emmarca en la Llei d’Economia Sostenible) fou inspirada directament per l’ambaixada nord-americana a Madrid mitjançant pressions realitzades a diversos alts càrrecs del govern. La principal eina de coacció a l’executiu espanyol: la inclusió del país a la llista especial 301.

Aquesta indica els estats que no són recomanables per a establir-hi relacions comercials, als que s’imposen traves per al seu comerç amb els Estats Units i als quals se’ls acaba denegant ajuda per comerciar amb altres països que es troben en l’òrbita d’influència dels Estats Units. En definitiva, “l’enemic” comercial. Òbviament, a cap país li interessa constar en aquesta llista, i Espanya hi va aparèixer fugaçment un parell de cops com a castic per “no fer res” per aturar les descàrregues il·legals, fins que es va posar mans a la feina.

El resultat, tots el coneixem: la “llei Sinde

Més informació

Lectura recomanada: article d’El País

Copyleft 2010 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Guillem Alsina