A qui pertany la informació de valor a les xarxes socials?

Compartir

Una metàfora de les xarxes socials

A l’empresa o al treballador a nivell personal, i encara que pot semblar que la balança es decanta pel segon, hi ha factors que poden portar-la al camp de l’empresari.

Treballes en una empresa, tens el teu perfil en xarxes socials (Facebook, LinkedIn, Twitter,…) i, des d’elles, realitzes accions per donar a conèixer la teva feina i captar nous contactes que siguin útils a la teva empresa i a la teva funció dins d’ella. Però, un bon dia, la relació contractual amb aquesta empresa es trenca, ja sigui perquè te’n vas o t’acomiaden. Llavors pot sorgir la pregunta: aquests contactes, aquests continguts, que amb tanta tenacitat has anat construint al llarg d’hores i hores de feina dins de l’horari laboral, a qui pertanyen realment? a tu, o a l’empresa?

És una qüestió que, fins on jo se, no s’ha tractat encara jurídicament a l’Estat Espanyol, però que als Estats Units (on si no…) i la Gran Bretanya si ho ha estat. I és precisament en aquest darrer país en el qual, segons publicava ja fa alguns anys el rotatiu The Daily Telegraph, un treballador havia estat obligat per via judicial a no utilitzar els contactes realitzats en el seu perfil personal de LinkedIn al llarg de la seva estada professional en una empresa, per a començar el seu propi negoci de consultoria.

A aquestes alçades, moltes empreses regulen l’ús que els seus treballadors poden i han de fer de les xarxes socials, la informació que poden o no posar en elles, fins i tot a nivell personal (a algunes empreses no els agrada veure fotos dels seus treballadors borratxos la nit del dissabte en qualsevol discoteca, encara que estiguin en el perfil personal d’aquest), però, almenys pel que jo se, poques són les que inclouen clàusules que diluciden de qui són propietat els contactes.

No és un detall fútil; com la informació sobre nous projectes i estratègia de l’empresa (que sí es troba regulada per llei), els contactes professionals són un bé “explotable” per l’empresa i, per tant, subjecte a rebre la mateixa consideració que els documents abans esmentats.

Si a un alt executiu amb accés a informació privilegiada que abandona una empresa se li restringeix l’ús que pot fer de tal informació (a vegades fins i tot prohibint-li treballar en el mateix camp professional), per què no pot restringir l’ús dels contactes aconseguits exercint el seu càrrec?

Òbviament, resulta una tasca molt difícil, però és possible abordar-la des d’una altra òptica: un perfil personal i un perfil professional. Tot això regulat per un contracte en el qual s’hi especifiqui com es gestionaran els contactes en cadascun d’ells i què es farà amb els que siguin compartits, així com els que aporti de coneixements anteriors el propi treballador. Perquè, si aquest no pot aprofitar-se dels que es fan al llarg del seu pas per l’empresa, aquesta tampoc hauria de poder aprofitar-se dels que aporti de coneixements anteriors el mateix treballador. No se si és quelcom legal però, almenys ètic, ho és.

Com sempre, i com en tants altres camps, els tecnòlegs haurem de tirar d’advocats per a què ens il·luminin una mica sobre aquesta situació.

 

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Guillem Alsina
Etiquetes: