Quan el bé protegit és la informació

Compartir

Fa anys reconeixem la informació com a valor. “Hi ha massa informació donant tombs”, conclou Ericksen(1) .Y aquesta noció va anar creixent exponencialment. Fins avui. Fins al moment on ens acostumem a la informació que, com a mercaderia, és comprada i venuda en mercats perses corporatius i tecnològics. I nosaltres, la nostra intimitat està sent venuda juntament amb ella mentre la nostra llibertat d’expressió intenta batallar l’últim bastió, el darrer tall del pastís humà.

A qui pertany la informació? al treballador o a l'empresa? Imatge de Phillie Casablanca a Flickr sota llicència Creative Commons

A qui pertany la informació? al treballador o a l'empresa? Imatge de Phillie Casablanca a Flickr sota llicència Creative Commons

Vostè em contracta juntament amb la meva informació o sense?

Aquí és on sorgeix la qüestió de la propietat de la informació allotjada en els espais de poder, propis i aliens. Qüestió aquesta que també ofereix dubtes. Un exemple concret és la informació que gestionem en els moments que estem prestant servei i/o tenint una relació laboral amb una empresa en la qual utilitzem eines informàtiques, més del que obrim o tanquem una finestra.

Podem parlar, en concret de que la relació laboral està al servei d’aquest bé protegit si el que es va afectar va ser la informació de l’empresa? i si és al contrari? La pregunta que tothom es fa, i nosaltres també, és: QUI ÉS EL PROPIETARI DE LA INFORMACIÓ?!

Com el robatori de secrets comercials per part de treballadors és una de les preocupacions constants de les empreses, podem donar un cop d’ull a les normes legals a l’Argentina(*) i veiem figures com la de “fidelitat” (art. 85 de la Llei de Contracte de Treball –LCT– establint que “el treballador ha d’observar tots aquells deures de fidelitat que deriven de la natura de les tasques que tingui assignades, guardant reserva o secret de les informacions a les que tingui accés i que exigeixin tal comportament de la seva part”), el que comprèn el secret o reserva de la informació a la qual accedeix durant la relació laboral. Estenent-se això a una altra norma adjacent com és la de l’art. 88 del mateix cos legal, que exigeix en el treballador la “no concurrència” havent de “el treballador abstenir-se d’executar negociacions per compte propi o aliena, que poguessin afectar els interessos de l’empresari, tret d’autorització d’aquest(2).

Per a això, des de l’empresa es podran intentar tota mena d’artificis, manuals, reglaments, inventaris annexos als contractes laborals que especifiquin, emmarquin clients/relacions de l’empresa al moment de contractar el treballador, una mena de selecció o aclariment de dades d’acord a les necessitats de l’empresa. Qüestió que considero impràctica i insegura, que segurament acabi en l’acció tendent a fer signar al treballador una mena de “conveni de confidencialitat”, “reglament intern” i/o la limitació d’accés a espais, accions, bases, sistemes tecnològics. Aquest és l’abans i el durant, però haurem de parlar del post.

En acabar la relació laboral, què passa amb les dades que han passat per les mans i neurones del treballador? Aquí lògicament dependrà del què s’hagi signat entre les parts i l’extensió de la llibertat que, sobre el treballador i la informació real o potencial que remeni, s’atribueixi l’empresa (animo a tots a llegir curosament aquests documents quan els signin…). De no dir res en concret, seran ambdues parts els que debatin entre mediació i judici quines dades són concretament de cadascuna de les parts ( i amb “són”, no em refereixo a propietat sinó tinença provisòria). El treballador haurà de demostrar que era la seva informació personal, professional (ex. Linkedin), podrà (a l’Argentina) enarborar la Llei d’Internet (26.032) o a la Llei d’Habeas Data (25.326), i l’empresa haurà de provar aquesta vinculació d’informació i, amb fermesa, convicció i seriositat que això afecta els seus interessos.

Avantatges i desavantatges en la guerra per la propietat de la informació

Qui té més poder i recursos per pensar i rastrejar la informació que el treballador utilitza en el moment de la relació laboral, i encara després d’ella? No m’ho responguin ara.

De quin temps disposa l’empresa per rastrejar dades sobre el treballador a la seva empresa i a tota Internet? Jo els ho diré: fins avui, el què li sembli bé. No hi ha legislació sobre Internet, només sobre conductes, accions, valors –algunes– i en alguns països, en altres no, algunes sentències aïllades de diferent resolució i color. Els països insisteixen en no posar-se d’acord. Almenys signen convenis i acords que la justícia dels seus propis països no sol escoltar al moment de sentenciar.

Si tornem a les lleis esmentades i amb cura del “secret comercial”, afegim al treballador el “deure de confidencialitat” de la informació que gestioni amb motiu o causa de la seva feina de la qual haurà d’abstenir-se d’usar-la/revelar-la sense causa justificada o consentiment de l’empresa (art.10 Llei Habeas Data). Fins ara tenim, deures del treballador: fidelitat, no concurrència, confidencialitat… i la pregunta obligada és: i l’empresari quins deures té al respecte? Perdó per ser reiterativa, a dia d’avui, CAP.

Dades en xarxes socials: a vegades, és pitjor el remei que la malaltia

Xarxes socials com Facebook i LinkedIn han atret prop de 1.000 milions d’usuaris. L’emmagatzemament de dades en servidors remots i accedir a ells des de qualsevol lloc, és vox populi. Temes com qui és el titular de la dada a la xarxa social i perquè i per a què podrien usar-les les empreses són, sense resolució, temes a debatre entre les empreses d’Internet, governs i consumidors.

No serà fàcil acreditar que un acomiadament o el fet de descartar un candidat s’han basat en informacions comprometedores obtingudes sense autorització a través d’una xarxa social. Sobretot si l’empresa no té “deures” en front del treballador en aquest àmbit. No ens oblidem que entrem en terreny INTERNET…

Paradoxalment, autoritats d’una Agència de control a Alemanya van estar en negociacions amb Fb per estar en contra del botó “M’agrada” la qual cosa deixa en funcionament un plug-in que pot ser rastrejat per l’empresa durant dos anys”, va dir Weichert. Facebook que va dir que l’empresa pot veure “informació com l’adreça IP” dels usuaris que facin clic en un botó ‘M’agrada’, però que aquesta informació s’elimina en 90 dies(3). Està clar no? Deixem l’empresa i aquesta, còmodament rastreja dades nostres per espai de dos anys… Estem intentant suggerir que els usuaris d’Internet no utilitzin determinades eines del sistema? Aquest és un altre tema que aprofundirem. Impossible.

Diguem que la idea central alemanya és protegir als usuaris de les eines de poder, de limitar la Info que tenen les empreses que pertanyi al treballador, fins i tot es parla de la Llei Facebook que vol imposar Merkel, per defensar (entre cometes) a un usuari que, com vèiem, enfront de l’empresari té més deures que obligacions.

Com veiem hi ha coses per fer, tot i que sabem per a on s’inclina la balança gairebé màgicament. Caic en l’anècdota si adverteixo sobre llegir el que es signa, ser previnguts a la xarxa i buscar normes continuadament per defensar els nostres drets (que n’hi ha, encara que hàgim de recórrer a les Constitucions, tractats i convencions internacionals), però fins ara, això és el que hi ha.

Esforç i coratge a l’hora de la defensa alineada a molta mediocritat i desintel·ligència, mandra i desídia assegudes al costat de la frivolitat i la immediatesa, essent mirades per un gran germà global consumista que transmet amb totes les seves forces, sensesentits, fragilitat, excessos, impunitat i caos.

Qualsevol semblança amb la realitat és pura fantasia…

1. “Segons els càlculs d’Ignazio Ramonet, durant els darrers trenta anys, en el món s’ha produït més informació que en els 5.000 anys anteriors, mentre que un sol exemplar de l’edició dominical del New York Times conté més informació que una persona culta del segle XIX consumia en tota la seva vida…” (Zygmunt Bauman, Vida de Consum, p.61 i 62)

2. http://www.informaticalegal.com.ar/2011/09/10/ira-a-juicio-oral-una-empleada-que-copio-la-base-de-datos-de-la-firma-en-la-que-trabajaba/

3. http://www.informaticalegal.com.ar/2011/10/22/funcionario-aleman-prohibe-el-boton-me-gusta-de-facebook-en-sitios-web

* L’autora d’aquest article és argentina

Quan el bé protegit és la informació
Valoreu aquesta publicació

Etiquetes: