Quina és la llibertat a La Xarxa, el tema de fons del debat

Compartir

Tant la sentència europea sobre el dret a l’oblit com la vigilància policial espanyola sobre Twitter convergeixen en qüestionar quins són els límits a Internet.

Posar portes al camp? Limitar la llibertat d’expressió? Internet ja s’autorregula! No és vàlid que es pugui dir qualsevol cosa a La Xarxa. Són preguntes i frases lapidàries que es verbalitzen i s’escriuen recursivament per part d’uns i altres quan es discuteix on són els límits per al que es publica a Internet, i fins i tot si n’hi ha d’haver.

Tot i que jo em connecto a La Xarxa de xarxes des del 1993 aproximadament (quan vaig entrar a la universitat i la vaig descobrir, encara des d’una línia de comandes) i la història d’Internet enfonsa les seves arrels a la dècada dels anys seixanta del segle passat, el fenòmen de masses en què s’ha convertit és encara força recent, i el dinamisme que fa que hi sorgeixin nous serveis cada pocs mesos, és inabastable per part dels estaments judicials, que per la seva pròpia natura tenen una evolució més lenta.

Eps!, no és pas una crítica, car consensuar lleis no és tasca fàcil i és comprensible que sigui una tasca lenta i farregosa, i és probable que en tota la història de la humanitat, res que hagi provocat un impacte a tanta gent arreu del món en tant poc temps, hagi influït tant en els legisladors.

El segon tret distintiu d’Internet és que és una xarxa d’abast mundial, en la qual un ciutadà dels Emirats Àrabs pot entrar en un xat dels Estats Units on parlar-hi de política i societat amb un sud-coreà tot basant-se en les opinions que abans ha donat un argentí a través del mateix xat o en una altra pàgina web.

Tampoc mai fins ara en la història de la humanitat, el món s’havia empetitit de tal manera que les relacions de persones entre continents haguessin pogut ser tan fluides en temps real. I tan econòmiques!

Aquest fenomen global i transversal ha agafat la humanitat encara amb uns vells esquemes mentals de pertinença a un país o una cultura determinats al cap, cosa que no és dolenta sempre que sigui respectuosa amb els altres, però xoca en cert sentit amb la universalitat i globalitat d’Internet.

Les nostres lleis i l’esquema mental d’aquells qui legislen estan pensats amb fronteres definides geogràficament, dins les quals s’apliquen i fora de les quals és una altra història.

Un tema com la pornografia i l’erotisme és legal (amb límits) en uns països, i il·legal en uns altres però, al mateix temps, des d’aquests darrers és possible evitar la censura que estableixen les autoritats per mirar continguts que estan a l’abast de l’internauta perquè són permesos fora de les seves fronteres. Aquest internauta està cometent una ilegalitat? una inmoralitat? són la mateixa cosa o són conceptes diferents?

I si passem d’un tema relativament intrascendent com la pornografia i l’erotisme al més transcendental de la política, llavors el desencontre entre postures s’accentua.

En aquest marc, qüestions sobre si tot el que s’escriu sobre algú ha de restar per sempre a Internet (dret a l’oblit) no són fàcils de resoldre; algú pot dir que té el dret que s’oblidi una relliscada que va cometre anys enrere i que no reflecteix tota la seva trajectòria vital i professional, però que surt als primers llocs dels cercadors. Fins i tot dues relliscades, o tres, o… hi ha límit? Té dret a conèixer aquestes relliscades algú que, per exemple, vulgui contractar aquesta persona? (i, per tant, esborrant-les d’Internet, se l’està privant d’informació)

Google és un motor de cerca, busca a Internet, indexa i facilita la cerca. És ell qui ha de treure la referència? i el lloc web que l’ha posat en línia? Ho són ambdós?

En la meva modesta opinió, ha de ser qui va posar el document en línia qui l’ha de retirar i, després, fer servir les eines proporcionades pel mateix cercador per impedir que aquest torni a indexar el contingut.

Google és una eina que tots tenim ben a prop (a un clic de distància, si em permeteu el joc de mots) i, per tant, la podem fer servir tots, al contrari que les hemeroteques, on bé hi podríem continuar trobant la dada que tant preocupa al senyor Costeja. Però, llavors… què és Google sinó una hemeroteca gegantina?

De natura aparentment diferent però que es pot reduïr al mateix principi de qüestionar què es pot o no es pot fer a la Xarxa de xarxes, s’hi troben les declaracions del Ministre d’Interior del Govern Espanyol, Jorge Fernández Díaz, arrel dels comentaris de mal gust abocats per alguns usuaris de Twitter sobre l’assassinat d’Isabel Carrasco.

D’indubtable mal gust, si, sens dubte, alguns comentaris que s’han pogut fer, però arriben a l’extrem de poder ser considerats delictius?

Deixant de banda la meva opinió (que ja us avanço que penso que no són constitutius de delicte), novament ens trobem amb la natura d’Internet i la seva rellevància social. Perquè estic segur que els mateixos comentaris augmentats i corregits s’han pogut escoltar en els bars de tot el país aquests dies.

Diuen els defensors a ultrança de la màxima llibertat a Internet que la mateixa xarxa s’autoregula i penalitza aquests individus, als quals la resta dels internautes gira l’esquena. El mal gust queda retratat, però també molts cops les postures ideològiques es reforcen i radicalitzen en contacte amb adeptes. Res d’altra banda que no passi també en el món real.

I cridar a la discriminació de persones d’altres races? ha de ser considerat delictiu o de mal gust? I demanar la independència d’una regió d’un país? Potser per a alguns, les respostes a aquestes preguntes siguin ben clares, però la línia que separa el que ha de ser moralment o legalment acceptable i el que no, és subjectiva i tan fina que tirar-la cap a una banda o altra és tan fàcil com que bufi un bri de vent.

El que no han pensat tots aquells qui volen legislar sobre la seva parcela d’Internet és que la Xarxa no és local, és global, i sempre es trobaran maneres de burlar la censura i els talls locals. I que quan es comença a prohibir, el més difícil és fixar un límit de consens general, sempre hi haurà qui trobi que falta i qui trobi que s’ha anat massa lluny.

Particularment, em molesta veure declaracions al meu Timeline de Twitter o al meu Facebook de gent que incita a la violència contra persones i pobles de cultura diferent, que censura determinades orientacions sexuals o que senzillament insulta a nivell personal a altres internautes. Tinc al meu abast eines per ignorar-los, però si em demanen de fer una llei que em permeti fer-los callar, diré senzillament que no puc, que és un afer massa complicat i que a més no els puc fer callar només a la meva parcel·la del món. Internet és global, pensem tots plegats en global, si us plau.

 

Copyleft 2014 El Mur Tecnològic
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà El Mur Tecnològic

Guillem Alsina
Etiquetes: