Quina jurisdicció s’ha d’aplicar per als continguts online?

Compartir

CibersocietatLa justícia britànica ho té clar: la del país que allotja els servidors on es troba el contingut en disputa.

Guillem Alsina (guillem@imatica.org) – Que Internet és una xarxa d’abast global, ningú ho dubta, i la millor prova és que aquest mateix article pot ser llegit des de qualsevol lloc del món (sempre que se sàpiga llegir català, és clar). Però la justícia continua estant, a hores d’ara, limitada als territoris estatals. Per tant, què passa amb una demanda per uns continguts d’Internet que resideixen en un servidor d’un altre país i dependent d’una empresa que no té oficines a l’estat on se l’ha demandat?

Aquesta no és una pregunta nova, però fins ara no havia tingut una resposta tan alta, clara i contundent, malgrat que probablement tampoc hi havia hagut un cas que donés lloc a això. I tal resposta l’ha donat la justícia britànica afirmant que no es pot presentar una demanda per uns continguts que resideixen en servidors d’altres països.

Abans de continuar, però, aclarir que la resolució no té efectes pràctics fora de les fronteres britàniques, malgrat que en un planeta cada dia més globalitzat i amb unes noves tecnologies que l’igualen més (almenys en teoria) és fàcil pensar que un jutge en qualsevol altre lloc del món per remot que sigui, es podrà fixar en aquesta sentència per a dictar la seva pròpia en una situació que s’hi assembli.

El cas que dóna pas a aquesta sentència ha enfrontat per una banda a les lligues anglesa i escocesa de futbol contra un servei de streaming de vídeo en viu amb base a Suïssa i Alemanya. No tenien els drets per a retransmetre els encontres, però ho fan, probablement “punxant” el senyal procedent de canals de pagament o de satèl·lit.

El jutge, en aquest cas, ha optat per aplicar la mateixa lògica que s’esdevé amb la televisió per satèl·lit: aquests serveis han de ser jutjats a Alemanya, a Suïssa o independentment en ambdós països, malgrat que l’empresa demandada té també personal treballant a Londres entre d’altres grans ciutats del món.

L’argument de la defensa era, precisament, que l’empresa presumiblement infractora (Sportradar) no ofereix cap contingut al Regne Unit, malgrat que com ja he explicat al principi d’aquesta notícia, aquest és un argument amb trampa: la universalitat en l’accés a Internet facilita que un contingut publicat a Alemanya o Suïssa (o en qualsevol altre lloc) pugui ser vist sense problemes a les Illes Britàniques malgrat que el seu públic objectiu no es trobi radicat a la mateixa zona geogràfica.

Malgrat tot, l’acusada no se’n lliura del tot, ja que la mateixa sentència informa que pot haver-hi encara cas per certes pràctiques, es pot suposar que aquelles que s’haurien produït al Regne Unit o amb l’aquiescència de l’oficina londinenca.

Més informació

DataCo, empresa que disposa dels drets de les lligues de futbol anglesa i escocesa

Copyleft 2010 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Guillem Alsina