Roger Schank: “l’e-learning és el mateix curs terrible d’abans, però ara en línia”

Compartir

Roger Schank és un expert en Intel·ligència Artificial que investigava com educar als ordinadors i va acabar descobrint que als humans ens eduquen malament. Professor en les universitats de Yale, Standford i Carnegie Mellon, ha hagut d’esperar fins als 64 anys per a què una institució acadèmica li permetés posar en pràctica les seves teories: l’Escola de Negocis de La Salle presentava al març una sèrie de màsters en línia basats en la revolucionària visió educativa de Schank.

Mercè Molist – Què en pensa de l’e-learning actual?

Roger Schank – És la mateixa porqueria, però en un lloc diferent. Les escoles agafen les noves tecnologies i les arruïnen. Per exemple, quan va sortir la televisió totes van posar una en cada aula, però la usaven per fer exactament el mateix que abans. Igual ara amb els ordinadors: Oh, sí, tenim e-learning! I què vol dir? Doncs que donen el mateix curs terrible, però en línia, usant els ordinadors de manera estúpida.

M. M. – A la seva pàgina web llegeixo: “Només hi ha dues coses que estan malament en el sistema educatiu: què ensenyem i com ho ensenyem“. Què hauríem d’ensenyar?

R. S. – A viure, que té molts aspectes, com aprendre a ser un avi o una mare. Però l’escola no ens ho ensenya. Tampoc a prendre decisions sobre la nostra vida, aprendre valors humans o decidir quina professió ens agradaria.

M.M. – I com hauríem d’ensenyar?

R. S. – La fórmula del professor que fa la classe magistral i els alumnes fan exàmens no funciona. Hauríem d’aprendre com quan érem nens: els nostres pares no ens van fer seure a una taula i ens van dir que ens ensenyarien a parlar, que això era la gramàtica i allò altre, el vocabulari. No. El nen parla i, quan s’equivoca, els seus pares el corregeixen. Aprenem conversant, usant el llenguatge.

M.M. – És el que vostè anomena “aprendre fent“.

R. S. – Sí: tot el que puguis aprendre està basat en la pràctica. Per tal de saber conduir un cotxe no has d’estudiar com funciona el motor o per què es mouen les rodes. Tota l’educació hauria de ser així, pràctica.

M.M. – En els seus llibres explica que és així com aprèn la ment.

R. S. – Els éssers humans tenen diferents processos mentals que funcionen des de que naixem, com fer prediccions, decidir objectius o establir la causa de les coses. Si ho fas bé, triomfes a la vida. Però a l’escola no ho ensenyen. Com a màxim t’ensenyaran la relació causa-efecte en física, però no adaptada a la vida real. El que necessitem és coneixement pràctic de per què passen les coses amb les que ens enfrontem cada dia.

M.M. – Però com ensenyar de manera pràctica quelcom tan important com ara filosofia, literatura o història?

R. S. – És que no són tan importants. Ho són per als acadèmics, que decideixen què hem d’aprendre. Si una part de la població vol, d’acord, però no haurien d’obligar a tots els estudiants del món a aprendre-ho. I sí, és possible estudiar història de manera pràctica, per exemple amb una simulació que et porti a la Revolució Francesa.

M.M. – Com poden els ordinadors ajudar al “aprendre fent”?

R. S. – Amb simulacions més o menys elaborades que presentin situacions reals: tenim aquest problema, com podria resoldre’s. Ni tan sols necessites un ordinador per a això, encara que ho facilita, ja que et permet treballar amb persones que no estan a la teva mateixa habitació. L’autèntic canvi és com s’ensenya, no els instruments.

M.M. – Els millors hackers que conec són autodidactes, no han après a la universitat sinó amb els seus ordinadors.

R. S. – Exacte, han après fent, com anar en bicicleta.

M.M. – Llavors, no necessitem escoles?

R. S. – Per descomptat que no i haurien de ser eliminades. Les escoles estan controlades pels governs, que no es preocupen de que surti d’elles gent intel·ligent. Tot al contrari: volen gent simple que no es faci gaires preguntes ni compliqui les coses.

M.M. – Com va arribar a aquestes conclusions?

R. S. – El meu camp d’estudi és la intel·ligència artificial, fer als ordinadors intel·ligents. En els setanta treballàvem molt seriosament sobre com els ordinadors haurien d’aprendre. En els 80, quan ja era un expert en educació, els meus fills van entrar a l’escola. I quan vaig veure el que feien allà em vaig endur les mans al cap. Quina forma més estúpida d’aprendre!

M.M. – Per què?

R. S. – Un exemple amb el meu fill: als 6 anys em va arribar una nota de la professora que deia que no era bo en matemàtiques, quan jo sabia que als 4 ja feia multiplicacions. Vaig anar-la a veure i em va explicar que aprenien a fer comptes amb ratlles fetes amb retoladors i que el meu fill no dibuixava bé les ratlles!

M.M. – Ara experimenta amb els seus néts. Ha creat videojocs que els ensenyen matemàtiques o a llegir. Funciona?

R. S. – Sí. La meva decisió més important es refereix al més gran, que té 8 anys. La meva filla dubtava a quina escola portar-lo. Li vaig proposar muntar una amb altres pares i avui són dotze nens en una habitació, amb una professora, que l’única cosa que fan és el que els agrada a aquesta edat: construir trens, cotxes, camions, robots.

M.M. – És la mateixa línia que ha seguit per a crear els màsters de La Salle, fent que els alumnes s’enfrontin no a teories sinó a situacions simulades de la vida real…

R. S. – Canviarà el món. És divertit, emocionant, una cosa molt nova. Quan m’ho van proposar pensava que bromejaven perquè parlem d’una universitat, que és part del sistema, que em contracta per a canviar aquest sistema.

Roger Schank

Copyright 2010 Mercè Molist.
Verbatim copying, translation and distribution of this entire article is permitted in any digital and no commercial medium, provide this notice is preserved.

Guillem Alsina
Etiquetes: