Slackware 13.0: la tornada d’un dinosaure, però en bona forma

Compartir

GNU/LinuxDarreres versions dels principals entorns gràfics i suport oficial per primera vegada per a màquines de 64 bits, les principals bases de tot un clàssic que, tot i renovar-se, manté entre els seus paquets a veritables “vells roquers” com el gestor d’arrancada LILO.

Guillem Alsina (guillem@imatica.org) – Un tant al marge del gran boom de Linux durant molts anys, la veterana Slackware sembla viure una segona joventut aquests darrers temps, tornant a ser notícia en publicacions tecnològiques no dedicades exclusivament a GNU/Linux. És una de les poques distribucions de primera línia juntament amb Debian i Red Hat que han sobreviscut de la primera generació de distros Linux, fundades poc després de que Torvalds llancés el seu kernel al món i despertés amb això l’interès de la comunitat hacker.

El seu darrer llançament ha estat la recent versió 13.0, en la qual s’hi inclouen les últimes versions dels escriptoris KDE (4.2.4) i Xfce (4.6.1), un nou sistema de compressió de paquets (.txz en compte dels clàssics .tgz en ser molt més eficient el nou sistema), i un nou kernel amb número de versió 2.6.29.6 .

Slackware 13.0 utilitza KDE 4

El suport per a arquitectures x86_64 també és una novetat en aquesta darrera versió, ja que Slackware havia estat tradicionalment mantinguda per a l’arquitectura x86 de 32 bits, tot i que els ports d’aquesta distro a altres tipus de màquines comencen a convertir-se en quelcom freqüent darrerament.

Què fa atractiva aquesta distribució?

Slackware és una distribució molt purista amb el concepte de Linux en el sentit que no només facilitarà la vida fins a un cert punt a l’usuari per a què treballi amb l’ordinador, sinó que també exigirà que l’usuari s’involucri fins a un cert punt i acabi tenint uns coneixements més profunds de la màquina. És una filosofia diametralment oposada a la que prediquen altres sistemes operatius com Mac OS X o Windows, i fins i tot dins del mateix ecosistema GNU/Linux, Ubuntu. Aquests busquen que sigui l’ordinador el que s’acosti a l’usuari sense que aquest hagi d’adquirir molts coneixements de com funciona el sistema operatiu.

És per això que la distro no inclou moltes eines de configuració globals, ja que cadascuna de les aplicacions depèn més de les eines desenvolupades pel mateix programador que l’ha creat per a configurar-la. Això fa que, a primer cop d’ull, sigui un sistema esquerp per a l’usuari final mitjà, però excel·lent per a administradors i usuaris avançats del sistema del pingüí, que poden jugar amb ell tot el que vulguin. Això ha propiciat que Slackware sigui també la base per a algunes altres -poques- distribucions.

Amb fama de gran estabilitat i robustesa, Patrick Volkerding (creador i responsable del manteniment d’aquesta distro) no és gaire amant dels canvis i experiments de paquets que ja han provat àmpliament que funcionen, pel que podem trobar anacronismes com el gestor d’arrancada LILO (al qual la majoria de les distribucions han deixat de banda en favor de Grub), juntament amb la darrera versió de KDE. Si funciona i fa el que un vol perquè canviar-ho?

El sistema d’instal·lació també continua sent un clàssic d’aquesta distro, en mode text. Un element més que farà que gran nombre d’usuaris finals la repudiïn però que altres més experts se l’estimin. I és que aquesta és la grandesa del programari lliure en general i de GNU/Linux en particular: sempre hi haurà una distribució a la mida del que un necessiti.

Copyleft 2009 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

YCOM
Últimes entrades de YCOM (Veure'ls tots)