Tel

Compartir

La subvenció que les operadores de telefonia mòbil realitzen sobre els terminals de compra per a captar clients es podrien acabar aviat si aquestes empreses segueixen l’exemple de les operadores japoneses.


Guillem Alsina (guillem@imatica.org) – Les vendes de terminals de telefonia mòbil al Japó s’han estancat i caminen vers un declivi, segons informa el prestigiós rotatiu en línia Financial Times. Aquesta situació ve donada d’ençà que el juliol de 2007 Softbank (una de les principals operadores de telefonia mòbil del país oriental) va introduir la seva "Tarifa blanca", mitjançant la qual els seus clients podien gaudir d’un paquet de trucades gratuïtes i la resta a un preu molt competitiu però sense terminal de telefonia finançat, una pràctica habitual no només en les operadores nipones, sinó en les de tot el món.

La subvenció dels telèfons mòbils per part de les operadores ha convertit amb el temps el maquinari d’aquest sector en el que els anglosaxons anomenen una comoditie, terme que identifica el seu cost per a l’usuari (comprador) en zero o prop de zero, quelcom gairebé sense valor de compra però necessari per poder emprar un servei. Ja fa temps que al món de la informàtica es parla del maquinari com a comoditie, indicant que potser més endavant el preu d’un ordinador sigui quelcom insubstancial per a l’usuari, que pagarà pel lloguer d’aplicacions en línia.

De fet, si l’expansió de la telefonia mòbil ha estat tan ràpida i alta a tot el món, ha estat en bona part gràcies a aquesta subvenció per part de les operadores en el moment de donar-se d’alta, que han fet que la despesa a curt termini en un terminal es repartís a llarg termini en les trucades, doncs la subvenció del terminal bé ha de sortir de les butxaques de l’operadora pel què aquesta cobra més per les trucades i el client no ha de treure de la seva butxaca de manera immediata el cost d’un telèfon.

Fa poc més d’un any, Softbank va decidir trencar amb aquesta tradició i oferir una tarifa sense subvenció per al telèfon. El seu èxit va obligar a les altres operadores líders al Japó com NTT DoCoMo i KDDI a seguir-la i oferir també les seves tarifes de baix cost en la trucada però sense terminal subvencionat. El resultat ha estat un clar èxit de contractes en aquests serveis i que la vida mitjana d’un terminal de telefonia al Japó s’hagi allargat en prop d’un any, passant de durar dos anys i uns mesos a durar més de tres anys en mans d’un usuari.

Japó no deixa de ser el mirall en el qual molts països i empreses tecnològiques es reflecteixen, ja que gaudeix de fama d’avançat tecnològicament, i d’haver assumit els avanços tècnics més ràpidament que en qualsevol altre lloc del món (amb l’excepció potser de Corea del Sud malgrat que aquest darrer país ha entrat en el joc tecnològic més tard que la nació del sol naixent), així que no seria estrany que la pràctica d’oferir tarifes low cost sense terminal subvencionat s’acabés estenent a la resta del món en un termini de temps relativament breu.

Naturalment, això en temps de crisi és positiu per als usuaris, però no per als fabricants i venedors de terminals, que veuen com les seves vendes s’estanquen. Al país nipó, aquestes han declinat fins a un 30% en els darrers dotze mesos, una xifra gens menyspreable.

En un mercat tan fracturat com el japonès, en el que el líder de vendes de telèfons mòbils (Sharp) té amb prou feines un 20% del mercat, aquesta davallada afecta a gairebé tots els fabricants de la mateixa manera. En altres mercats en els quals un jugador domina a plaer com podrien ser el cas de Nokia o Sony Ericsson en diversos països, aquestes grans companyies podran aguantar millor l’estrebada, però els petits jugadors, aquells que tinguin un tros minoritari del pastís, es veuran en una situació compromesa.

Només ens queda veure si els fabricants no s’avancen al previsible moviment de les operadores i les lliguen per tal de garantir que seguiran oferint terminals subvencionats, ni que siguin els de gamma més baixa o els de més alta gamma, segons els convingui. I també haurem d’esperar la reacció dels diferents governs, doncs en època de crisi en la qual les intervencions governamentals per regular el mercat són més usuals, podria ser que alguns executius exercissin pressió des de l’ombra o obertament per tal d’intentar evitar una sèrie d’iniciatives que podrien deixar al carrer a un nombre indeterminat de treballadors de les filials nacionals de diversos fabricants o, fins i tot, comportar una crisi a mitjà termini entre fabricants que no són els principals, com Alcatel o Siemens.

Guillem Alsina