Un primer contacte amb Ubuntu 7.10

Compartir

Ubuntu es presenta com la distribució de GNU/Linux més ben preparada per al desktop, amb un reconeixement de maquinari excepcional i amb una senzillesa incomparable per a l’usuari neòfit.


Nosaltres hem volgut provar tot això i molt més en un "test de camp", realitzant una instal·lació de la distro en una màquina que no fos de la darrera fornada (com les que tenen molts dels nostres lectors) i bolcant en aquesta anàlisi les nostres impressions.

Preparant-nos

El sistema arrenca des del Live CD descarregat d’Internet i gravat amb qualsevol programa de gravació de CD’s, en el nostre cas K3B sobre una Debian 4.0 instal·lada en el mateix ordinador en el qual hi instal·larem Ubuntu 7.10 (i que, per tant, substituirà a aquest sistema operatiu), un portàtil de tipus OEM amb un processador Pentium M a 1,70 GHz., 1 giga de RAM, un disc dur de 40 GB., tarja de xarxa Realtek RTL8139, WiFi Gigabyte WIKG, controladora d’àudio Intel i regravadora de DVD Sony, configuració que encara podem trobar en moltes màquines d’usuari final.

El menú d’arrencada és més que correcte, amb una primera opció (seleccionada per defecte) per arrencar Ubuntu des del Live CD o instal·lar la distribució a disc. Opcions per arrencar en mode a prova de fallades amb una interfície gràfica mínima, instal·lar amb un CD de drivers, realitzar una instal·lació OEM, passar un test de memòria o arrencar des del primer disc dur també estan disponibles. A la banda inferior de la pantalla, opcions per a ajuda, canviar la llengua en la qual es presenta el menú i posteriorment s’executa el Live CD, canviar el mapa de teclat o altres opcions. El compte enrere des dels 30 segons visible al costat de l ‘opció per defecte ajudarà a l’usuari principiant que, sense cap mena de dubte, optarà per no tocar res o prémer la tecla de retorn davant del compte enrere que se li presenta.

La càrrega de la distribució en mode live és relativament lenta; la càrrega inicial en el nostre ordinador va durar poc més de tres minuts, quelcom que no és estrany per dependre del mitjà òptic, més lent que un disc dur convencional.

L’entorn gràfic és la darrera versió de Gnome, la 2.20, amb el sempre acurat tema en el tan controvertit color marró típic i diferenciador d’Ubuntu. Tot queda molt a mà i és fàcil de localitzar: des del menú d’aplicacions a la part superior esquerra fins al botó per apagar el sistema a la banda superior dreta. Una icona a la barra superior de Gnome ens convida a iniciar una sessió Live, una nova característica de Gnome que ens permet desar informació a Internet per a què estigui accessible en qualsevol màquina. A l’escriptori només dues icones: la carpeta d’exemples, que conté sons, imatges i presentacions relacionades amb Ubuntu, i l’instal·lador.

Des del menú d’aplicacions podem accedir a allò més bàsic i necessari, un complet paquet de programes per enfrontar-se a totes les necessitats informàtiques modernes: des del paquet ofimàtic OpenOffice fins al navegador Firefox, passant pel programari de VoIP Ekiga o el client de correu Evolution, compatible amb el servidor Exchange de Microsoft.

El reconeixement de maquinari és molt bo; en anteriors versions d’Ubuntu i amb altres distribucions havíem tingut problemes amb el reconeixement de la tarja de xarxa sense fils i el lector de targes SD. De fet, la tarja WiFi funcionava en Debian 4.0 gràcies a Ndiswrapper i als drivers per a Windows. Ubuntu 7.10 la reconeix per si sola.

Amb el lector de targes SD tenim la mateixa sort, ja que provem a inserir una procedent d’una càmera de fotos amb imatges gravades, que és reconeguda i muntada automàticament pel sistema, que ens ofereix a més iniciar l’aplicació inclosa amb Ubuntu per al maneig de fotografies digitals per tal de crear un àlbum amb les imatges que tenim a la tarja.

El nostre següent objectiu és instal·lar el sistema a disc dur i provar el seu rendiment.

Instal·lant Ubuntu 7.10

L’assistent d’instal·lació s’arrenca des de la icona present a l’escriptori que veiem quan arranquem la distro en mode Live CD.

Com tot el que envolta aquesta distro concebuda per facilitar la vida als usuaris de màquines desktop postulant-se com una alternativa a Windows, el procés d’instal·lació és summament fàcil.

Començarem seleccionant l’idioma en el qual volem seguir la instal·lació, la franja horària del lloc en el qual ens trobem físicament, el mapa de teclat corresponent i seguidament l’aspecte més delicat de la instal·lació: el particionador.

Se’ns presenten inicialment tres opcions: en primer lloc, redimensionar les particions existents, en segon usar el disc sencer (i, per tant, eliminar el sistema instal·lat actualment), i finalment el sistema manual que ens permetrà personalitzar al màxim la distribució de particions i els sistemes de fitxers.

Per al nostre cas, i simulant el seu ús per part d’un usuari inexpert o amb coneixements mínims, seleccionem tot el disc dur.

El penúltim pas és la sol·licitud de dades personals com ara el nostre nom, el nom d’usuari que volem usar, la contrasenya d’aquest compte i el nom de l’ordinador. Finalment, se’ns presenta un resum de totes les dades des del qual podem cancel·lar l’operació, anar cap enrere per modificar algun paràmetre amb el qual no estiguem conformes o començar la instal·lació. Un altre botó, amb el títol "avançat…" ens permet indicar on volem el carregador d’arrencada i si volem participar en el concurs de popularitat de paquets, una estadística que indica als responsables d’Ubuntu quins són els paquets i programes més usats.

La creació de les particions i la seva formatació, així com el procés d’instal·lació es realitza des de l’entorn gràfic, amb tot el sistema Live executant-se, pel que en teoria és possible fins i tot estar treballant amb Ubuntu 7.10 i instal·lant-la en el disc dur al mateix temps… encara que la nostra intuïció ens diu que no és quelcom recomanable a més de provocar una major lentitud en el procés.

Per a finalitzar la instal·lació, el sistema intentarà accedir a les actualitzacions de seguretat i, un cop acabat el procés, ens demanarà si volem reiniciar l’ordinador.

Primera arrencada

En el nostre cas, i un cop finalitzat el procés d’instal·lació per primera vegada, en arrencar ens va donar un error número 15 del gestor d’arrencada Grub, malgrat que no havíem canviat ni una de les opcions que vénen activades per defecte per a la instal·lació, i havíem escollit l’opció de particionat automàtic. Potser un problema amb el Grub instal·lat en el disc dur i corresponent a Debian 4.0? Aquesta distro de Linux està pensada per substituir a Windows, amb el que no seria desgavellat pensar que el programari d’instal·lació pot tenir algun problema per a treballar amb un Linux existent en el disc dur, malgrat que això no hauria de ser així.

Repetim el procés punt per punt, però indicant-li manualment les particions. Dels 40 GB. del disc dur n’usem 39 per al sistema i una partició de Swap d’1 GB.

Aquest cop sí ens va funcionar, encara que podem anotar u
n però a tot el procés: quan arrenca, la pantalla es queda massa estona en negre sense cap mena d’indicació, el que pot dur a pensar que la màquina s’ha quedat penjada… més de dos minuts i mig ens va deixar esperant sense mostrar-nos res en pantalla! ni una barra de progrés ni un logotip, quelcom que sens dubte pot induir a confusió a més d’un usuari. Fins i tot prement la tecla ESC, que en moltes distros de Linux permet veure un resum detallat dels missatges del kernel i els processos que s’engeguen en l’arrencada, no vam obtenir resposta. Això és una cosa que no ens expliquem, ja que està molt polit en versions anteriors. A més, el temps d’arrencada és molt superior al de la versió 7.04 executant-se en la mateixa màquina.

Vam tenir la sort de poder provar aquesta distribució amb un reconeixement de maquinari excel·lent en un esdeveniment públic en el qual hi havia nombroses xarxes sense fils a disposició dels assistents, tant obertes com encriptades. La tarja de xarxa va ser reconeguda a la primera (ja ho havíem comentat quan parlàvem de l’execució en Live CD), donant-nos una llista de totes les xarxes disponibles. Després d’un parell de proves a xarxes que ni amb Windows vam poder configurar, ens connectem a una xarxa oberta i compartida per diversos usuaris.

Usant Ubuntu 7.10

La primera pàgina que vam visitar amb el navegador Firefox inclòs en Ubuntu 7.10 presentava contingut en Flash, pel què Firefox ens va donar opció a instal·lar el plug-in adequat, podent escollir entre la versió d’Adobe o la versió lliure Gnash. Primer problema: en intentar instal·lar el plug-in d’Adobe ens va donar un error que vam pensar que podríem resoldre instal·lant el plug-in Gnash. Mateix problema, no el trobava en el moment de la instal·lació.

Com en aquest punt de l’anàlisi ens vam veure forçats a deixar-lo, vam optar per provar una altra característica: la hibernació. Tot i donar-nos algun missatge d’error, va semblar hibernar correctament, però en treure’l de la hibernació vam haver de moure el ratolí per a què ens aparegués el quadre de diàleg corresponent a la introducció de la nostra contrasenya i, en entrar a l’escriptori vam poder observar una deformació a les vores de les barres i les finestres.

Ja teníem entès que la hibernació podia donar problemes en el sistema Linux, però veiem que és quelcom que cal millorar força encara. I és que és impossible esperar que algú tregui de la hibernació l’ordinador i es trobi amb haver de treballar en aquest estat. Òbviament el vam reiniciar… i aquí ens trobem amb el problema que Gnome ens anuncia que no s’han pogut carregar tots els serveis i que és possible que no es mostrin alguns efectes gràfics en pantalla. Tot i això, les molèsties són mínimes, tot se’ns presenta correctament i utilitzable i l’únic que notem són els petits detalls: separadors i l’aspecte de les barres de tasques, a més que no es carrega el tema per defecte. Un renici més i la màquina torna a funcionar correctament.

La reproducció de vídeo

Una de les tasques més comunes que reclama l’usuari corrent avui en dia és poder reproduir les pel·lícules de DVD o descarregades d’Internet en el seu ordinador, així que decidim provar amb un DivX, del qual estàvem segurs que no hi hauria instal·lats els còdecs pel que tindríem l’oportunitat de testejar la funcionalitat de recerca automàtica dels còdecs adequats.

Efectivament, Totem ens va confirmar que no disposava dels còdecs i ens va donar l’oportunitat d’instal·lar-los automàticament… però a l’hora de la veritat, el sistema simplement ens preguntava si havia de refrescar la llista de plug-ins i no arribava a instal·lar res, pel que no vam poder acabar veient la nostra pel·lícula.

Els efectes gràfics

Alguns dels efectes corresponents a Compiz Fusion van ser activats durant el procés d’instal·lació, ja que la tarja gràfica ATI Radeon Mobility ho permetia àmpliament. El tauler de control corresponent als efectes gràfics costa una mica de trobar, i el tenim disponible a Sistema -> Preferències -> Aparença. Allà podem escollir entre no usar efectes, usar un nivell mitjà o bé usar els efectes al màxim. Amb aquesta darrera opció vam veure com, per exemple, les finestres semblaven elements viscosos quan s’arrossegaven sobre l’escriptori…

I la resta

Ubuntu 7.10 inclou exactament el mateix que la resta de distribucions, un conjunt d’aplicacions funcionals i que ens permeten (almenys en teoria) dur a terme la majoria de les tasques comunes a un ordinador com ara la reproducció de vídeo, les tasques ofimàtiques o la navegació per Internet.

En resum, una bona distribució però que ens ha deixat la impressió que ve a ser una de tantes bones opcions disponibles per a l’escriptori. I amb molts detalls per polir.

Per a l’usuari final queden sobretot alguns detalls que fan que ens qüestionem seriosament si aquesta és la distro ideal, quelcom que pregonen els responsables d’Ubuntu i bona part de la comunitat linuxera, ja que en aquesta prova hem volgut simular, precisament, el que faria un usuari final tipus i, com hem pogut veure, la seva instal·lació i ús ens ha dut a problemes que si bé són superables per qualsevol usuari, despistarien a qualsevol persona novella en el món informàtic.

Guillem Alsina